Subsistir
Per molts ara es tracta d’això: subsistir. Les grans empreses, aquelles de les quals depenem tots, segueixen les seves polítiques que discriminen no perquè elles decideixin quins ha de ser el discriminats, sinó perquè ho fem obligatòriament els consumidors dels seus serveis. Ens informen dels seus grans, escandalosos, beneficis. Ens recomanen controlar els consums, ens marquen com han de ser les nostres vides a les llars i a sobre els anem enriquint. Les mitjanes i petites empreses, juntament amb els autònoms, depenen totalment de la banca, que proclama els seus grans beneficis. Tots plegats depenem d’ella, i fins i tot podem dir que moltes vegades treballem per enriquir-la enduent-se els nostres beneficis. Quan voldries opinar de com hauríem de reaccionar davant tantes injustícies has d’anar molt en compte no fos cas que les accions que proposessis fossin motiu perquè et titllessin de terrorista o com a mínim d’incitador a la violència, quan moltes vegades pot haver-hi una violència prou justificada davant d’una violència econòmica. Els controls de les accions dels consumidors són proporcionalment reprimides per les accions del capital. Un món d’on els governs depenen del diner és un món segrestat. I quan els segrestats es revolten s’empren contra ells fent servir els mitjans repressors que paguem amb els nostres impostos.
Per evitar revoltes es valen dels subsidis. I llavors surten els que diuen que val més el poc que et donen que no pas res. Doncs bé, jo penso que si volem arribar a acabar amb les burles dels governs que ens volen comprar amb diners hem de començar a pensar que val més que no ens donin res i que comencem a buscar quin camí s’ha de prendre per arribar a la justícia social davant de la injustícia civil. Es gasten milers de milions d’euros en defensa. Moltes vegades, diners inútils. Com a exemple ens ha de valer el que ara hem sabut. Volem enviar uns tancs a Ucraïna però que de no fer-los servir estan en males condicions. Qui és o són els responsables del seu manteniment? Quants diners destinem a materials bèl·lics en desús? Tot plegat per defensar-nos de què i de qui? Depenem de la por d’uns estats contra els altres i ho paguem amb un munt d’impostos que no fan més que destruir el poc que ens queda del poder adquisitiu.
Un govern que es diu progressista però que se sotmet al capital i que es val de la Constitució per mantenir una democràcia que moltes vegades fa olor de dictadura civil, ja que reprimeix en la interpretació de la Constitució. Em fa pensar quan en la dictadura Franco a la segona meitat dels anys 40 del segle passat en un discurs davant el Consejo Nacional de Falange va proclamar el Fuero de los Españoles, com si fos una garantia de llibertat d’expressió, deixant molt clar que no hi entraven els que s’oposessin als principis fonamentals de l’Estat sense dir quins eren els límits d’aquest principis. Després vam saber que en aquest discurs hi havia la mà de Carrero Blanco. Doncs bé, mireu de quantes maneres es poden interpretar les nostres lleis actuals. Recordem tot el que va passar l’octubre de 2017. Com van interpretar la llibertat d’expressió?
En el pla econòmic està molt bé que s’augmenti el salari base que pot beneficiar a molts treballadors o també que pot anar limitant la contractació ja aquests augments també representen un increment en l’aportació a la seguretat social per part de l’empresari. Per tant la recaptació també se’n veu beneficiada en detriment de beneficis empresarials. Potser seria bo que el govern analitzes una reducció del percentatge de participació per part de l’empresa i així faria més fàcil la contractació. Tot i aquests augments salarials queda clar que queden curts davant el continu augment dels preus: lloguers, serveis i encara més escandalós en els que són els aliments. Jo que procuro fitxar-me en els preus en les compres i guardo els tiquets durant uns dies puc afirmar-ho ja que en un mateix producte, no fresc, sinó congelat, el que costava fa dues setmanes 13 euros ara en costa 17, un 30% mes i així podríem anar afegint més productes, alguns fins hi tot imprescindibles on no es nota pas la reducció de l’IVA que considero una trampa pensant només en guanyar punts per part de qui governa. Hi ha dos extrems descontents: el productor i el consumidor. I en mig, què hi tenim? Valdria la pena un control exhaustiu de qui se’n porta la part més lucrativa i limitar els beneficis. Però en un mercat lliure el control no val i pels governs seria lluitar contra qui els manté al poder: El capital.
Vivim en una societat que ens crèiem del benestar, però l’hem deteriorat o, millor dit: hem deixat que ens l’espatllessin. Escoltem a les noticies que moren persones de fred mentre nosaltres estem dinant o sopant i en un ambient confortable. Les males noticies ja no ens remouen i el fet que cada dia més persones depenguin del menjadors habilitats per entitats benèfiques o trobem el més natural. I ara que tot ho justifiquen per una guerra, la meva pregunta és: Què faran en temps de pau? O és que mai farem res per la pau perquè la guerra dona més benefici a moltes empreses?