Suïcidis
Llegeixo que, amb l’arribada de la pandèmia, els intents de suïcidi entre nens i joves han crescut prop d’un 30%. M’esgarrifa tant la xifra que intento buscar més informació. De seguida trobo que el suïcidi és la primera causa de mort entre els joves de 18 a 34 anys a Catalunya, per sobre dels accidents de trànsit. Ho desconeixia. I tinc el convenciment que poca gent en deu ser conscient. És com un tema tabú. Quants joves deuen tenir pensaments suïcides i no saben com ni amb qui compartir-los? Quants adults? Pensaments gairebé impossibles de verbalitzar. A Catalunya, l’any 2016, cada cinc dies un jove es va manllevar la vida. Sis cada mes. Prop de setanta joves en tan sols un any. En el mateix any 2016, Catalunya va registrar un total de 491 suïcidis. Mentre intento informar-me, recupero un dels estudis sociològics que durant la carrera més va impactar-me: El suïcidi (1897), del francès Émile Durkheim. Sempre havia pensat que el suïcidi era una cosa totalment personal i aquesta investigació arribava a una conclusió contraintuïtiva: el suïcidi és un fenomen individual que respon, essencialment, a causes socials. En d’altres paraules, el suïcidi és un fet social i les seves causes cal buscar-les en la societat.
Segurament per això mateix el suïcidi és un tema tabú. Perquè, d’una manera o altra, tots en som responsables. Ho podríem estar fent millor. Ho hauríem d’estar fent millor. Tanmateix, per alleugerir-nos aquesta càrrega comunitària, transformem aquesta precarietat col·lectiva en una mena de responsabilitat individual. Culpabilitzem a qui hem fet sentir abandonat o incapaç d’assolir expectatives imposades socialment. La felicitat no és una qüestió de voluntat individual. Tanmateix, creixem creient-nos que hem d’esdevenir individualment independents. Com si fer veure que no som éssers dependents, els uns dels altres, ens apropés a la llibertat. Pitjor, encara. Ens fem creure que ho podem i hem de ser, i que no assolir aquesta independència individual, aquesta fortalesa inhumana, és un fracàs personal. La realitat, tanmateix, tard o d’hora se’ns imposa. Només cal refredar-se per poder-ho veure. No som res sense la resta i, alhora, amb la resta ho som tot. En aquest sentit, fa temps que tinc la sensació que la millor manera d’evitar l’enfonsament i la culpabilització individual davant l’aparent fracàs és assumir que quan les coses ens surten millor, tampoc són mèrit nostre. De la mateixa manera, quan tot sembla anar-nos malament, tampoc en som culpables. Hi ha moltíssimes coses que, sense ni ser-ne conscients, ens fan i desfan. Creure’s amo del nostre destí és un dels majors enganys del liberalisme. I tinc la sensació que si ajudéssim els nostres joves –i més adults– a viure i entendre la vida més col·lectivament, conscients tots plegats de la intrínseca dependència de la naturalesa humana, les xifres de suïcidis baixarien. Potser aleshores no en parlaríem, perquè no caldria parlar-ne. Ara cal parlar-ne, potser més que mai.