Vivim obsessionats que ja des de petits hem de farcir habitacions de medalles i copes

Els motius per fer el pinxo a EGB davant de companys de classe o d’altres cursos poc tenien a veure amb el nombre de seguidors a cap xarxa social. De fet, la xarxa social dels anys 70 érem nosaltres mateixos. Internet no existia, però, en canvi, per més estrany que pugui semblar-nos ara, el món sí que hi era. I també hi havia formes de mostrar que hi havia qui estava algun graó per sota d’aquells que tenien una vida apassionant. Sovint passaven per tornar del cap de setmana amb les ulleres d’esquiar ben perfilades a la cara, o bé per explicar que havien vist el Superman de Richard Donner a un cinema d’estrena de Barcelona, un mes abans que la projectessin al Comtal de Ripoll. En aquella època, la paraula Barcelona era gairebé màgica, i això que encara havien d’arribar els nefastos Jocs Olímpics per commemorar els crims que els castellans havien perpetrat el 1492, i que ens van vendre com la rehòstia de la modernitat. Enteníem que viure a Barcelona havia de ser com fer-ho a Xanadú, un espectacle de llums i colors, amb taxis negres de portes grogues d’on sempre en sortia Raquel Welch amb el vestit arrapadíssim que portava a l’anunci de Freixenet. Allà tot era possible i tot estava per fer. I a més podien presenciar Superman al cine sense haver-se de desplaçar a cent quilòmetres de distància per una N-152 que resseguia totes i cadascuna de les poblacions per on passava. Fa uns dies, un nen metropolità amb una cara de fava assolellada que tirava per terra era interpel·lat pels seus pares, que l’animaven a posar-se un casc per anar amb bicicleta. La mare li va recordar diverses vegades “Ets un campió”, i el nano la mirava a ella i a mi alternativament sense dir res, com si hagués estat abduït per un intermitent. Finalment, vaig dissimular, no fos cas que veiés reflectit als meus ulls que l’única victòria que li vaticino és passar desapercebut per aquesta vida, que de fet és el que sempre m’havien recomanat a casa abans de voler ser pseudoperiodista. Vivim tan obsessionats per la competitivitat que ja des de petits hem de farcir habitacions de medalles i copes. De vegades estic convençut que al Ripollès tenim el nombre més gran de campions del món per metre quadrat de tot el planeta. Periòdicament, apareix un campió del món d’alguna disciplina esportiva o del que sigui –fins i tot de munyir vaques– que em fa sospitar, però, que segurament a Tara (Sibèria), Brasília o Catània deu haver-hi el mateix nombre de superhomes i superdones que acaparen premis dia i nit. A diferència del govern basc, on cadascuna de les tres províncies d’Euskal Herria té el mateix nombre de diputats, a Catalunya la desproporció entre els que aconsegueix Barcelona respecte a les altres tres circumscripcions fa que la Generalitat sigui governada inevitablement des de la zona metropolitana. I malgrat aquesta desproporció, i el canvi que ERC, PSC i ICV ja van aprovar fa dues dècades per incrementar el pes de les comarques metropolitanes, els progressistes encara en voldrien més. I així ens va, governats des d’un Baix Llobregat que ni tan sols es va exclamar quan Salvador Illa els va canviar el nom, perquè segurament a molts ja els va bé, i a més els excita. Potser sí que a la Catalunya Profunda tendim al model redneck del centre dels Estats Units, i per això tenim tants campions del món de ves a saber què. Però veient qui governarà a partir d’ara el país, ja us dic que la misèria intel·lectual és molt més transversal del que algunes aparences i gesticulacions ens volen fer entendre.

Vivim obsessionats que ja des de petits hem de farcir habitacions de medalles i copes

Superhomes i mitges merdes