Supremacisme o -tisme?
Tal com ha passat últimament amb altres casos (viralitat, per exemple), la velocitat amb què els mitjans difonen el missatge ha fet que la norma, un cop més, quedés enrere. El terme de moda del trimestre és supremacisme (i dic del trimestre perquè abans de l’estiu ja n’haurà sortit algun altre que l’arraconarà. És l’altra cara de la immediatesa: tot arriba de pressa, però tot se’n va encara més de pressa). En aquest cas, tanmateix, és un mot que amb tota seguretat quedarà instal·lat en la parla quotidiana, si més no ens els àmbits formals i semiformals.
Dic això de la norma perquè, per més que el bombardeig mediàtic faci que ens hi hàgim acostumat de seguida, supremacisme no és un terme correcte. O si més no, el diccionari no el recull. Ves per on, sí que hi apareix suprematisme, la “tendència pictòrica de caràcter no figuratiu que abandona la representació de la figura humana (i dels objectes naturals en general) per tal de trobar nous símbols per a provocar sentiments directes”. Així doncs, suprematistes serien els artistes que segueixen aquesta tendència.
Com és, doncs, que s’ha esbombat un terme nou sense suport normatiu? D’entrada cal tenir en compte que supremacisme seria un derivat de
supremacia, adaptació de supremacy. En anglès va sorgir en transformar l’adjectiu supreme (pres del francès, el qual al seu torn l’havia rebut del llatí) per analogia amb primacy (‘primacia, primat’). Que supremacia hagi generat supremacisme és molt comprensible per una simple qüestió de manca de referents: en català, és veritat, hi ha un centenar i mig de termes acabats en -tisme, però només tres amb la terminació -acia: prelacia, primacia i advocacia. Cap dels tres no fa aquest derivat (no existeixen ni prelatisme, ni primatisme ni advocatisme), de manera que hauria estat molt difícil que el primer que va haver d’adaptar supremacy hi pensés. Davant d’això, doncs, tenim dues possibilitats: o bé l’autoritat (lingüística) es val de l’existència de suprematisme per afegir-hi una segona accepció (cosa que passa en molts altres casos semblants) o accepta el neologisme.
Mentre s’ho rumien, jo aprofitaré per remarcardues curiositats: que a la definició de supremacia només es parla de ‘Poder absolut, preeminència sobre tota altra autoritat’, per tant, res de consideracions de pobles sobre altres pobles; i que, personalment, l’única supremacia que conec és la que emana del Tribunal Suprem, que no en va duu el nom que duu.