Toni Ferron, l'home dels llibres i l'ànima de la Foster & Wallace, rememorava amb nostàlgia el famós suquet d'en Portabella. Ens vam emplaçar a a preparar, properament, el suquet de la Foster & Wallace

Els plats que tenen el seu origen en la cuina tradicional acostumen a oferir múltiples variants i, amb el mateix denominador, trobem versions adaptades a cada lloc i que evolucionen amb el temps. La tradició, de fet, perviu si canvia, si no es mor. Les receptes s’acaben codificant i algunes les retrobem adaptades a la cuina professional. El nom d’un plat respon sovint a l’estri de cuina o a la tècnica culinària que s’utilitza. Pertanyent a una cuina arcaica i molt nostrada, sona sovint ara a l’estiu, el suquet. Nascut en el bressol de la cuina marinera que és la barca, el suquet comença a caminar quan baixa a terra i se’l fan seu i el refinen les cuineres de cada casa. N’hi ha amb sofregit i sense, amb tomàquet i sense, monogràfic i humil (d’anxoves, de bastina...) o il·lustrat i opulent amb closques incloses (de rap i gambes). Com a plat de resistència que és, gairebé sempre porta patates. Sigui com sigui, Josep Pla pontificava que el bon suquet ha de quedar sucós però mai líquid. En el seu tractat del suquet, l’enciclopèdic Jaume Fàbrega n’amplia l’àmbit al Rosselló on s’hi cuina la bullinada i hi inclou les calderetes de llagosta de Menorca. Si en volen una recepta, fàcil i econòmica, els recomano el suquet d’anxoves que recull Xesco Bueno al seu llibre Cuina catalana oblidada (Larousse). Per fer-ho més abastable, en tot cas, em cenyiré a la Costa Brava, on recordo amb deler els canònics suquets cuinats i escrits per Pere Bahí –i que segueix cuinant Anna Casadevall– a La Xicra, a Palafrugell. Parlar de Costa Brava i de suquet, però, ens n’evoca un que va fer història, el que va instituir el cineasta Pere Portabella a la seva residència de Palau-Sator, on hi aplegava en aquesta època de l’any la flor i nata de la política, l’economia, l’art i la cultura del país. Va començar l’any 1976, escenificant la hipòcrita concòrdia sobre la qual s’havia bastit la Transició per part dels partits que tenien o aspiraven al poder després de la mort del dictador, i va durar fins l’any 2000, quan va morir en Pitu de Llofriu, que era l’encarregat de cuinar-lo. L’Empordanet, bellíssim, convertit a l’agost en una de les extensions dels barris alts de Barcelona, era el lloc ideal per a la trobada de la beautiful people. En un ambient de pax sociovergent propi de l’època, polítics de tot pèl, del PP (sic!) fins al PSUC, empresaris benestants i artistes amics d’en Portabella es llepaven els dits amb el suquet que els preparava en Pitu. Poder i diners. Carnassa per a la premsa, tots contents i cap a casa. Anys més tard, en una entrevista de Carles Capdevila a Pere Portabella al diari Ara (juliol 2013), el cineasta reflexionava sobre el valor de la fugacitat i les coses efímeres i de com n’és d’important a la vida de saber donar un temps a cada cosa i saber deixar de fer aquelles que funcionen, reivindicant el seu paper de pur intermediari en la convocatòria del suquet estival. Posteriorment, hi ha hagut diversos intents de reprendre aquella menjada col·lectiva, des de la del contrasuquet del diputat Jordi Casas d’UDC a la Cerdanya (un altre barri alt de Barcelona a l’estiu), passant per la garoinada del headhunter Luís Conde a Fonteta, fins a la paella de Pilar Rahola a Cadaqués en plena pandèmia. Copiar sembla fàcil però no ho és. Tot això per dir-los que dies enrere, en la presentació del Fanzine de Coses Frikis editat per la llibreria Foster & Wallace de Vic, Toni Ferron, l’home dels llibres i ànima de l’espai, rememorava amb nostàlgia aquest famós suquet d’en Portabella. I com que les coses del menjar fan fer pinya i resulten engrescadores, de seguida hi ha va haver algú que va proposar de fer-ne un de propi, de terra endins, amb els millors ingredients i gent normal, aplegats només per la passió comuna de la lectura i el bon menjar. I com que això va succeir en un lloc de pau com és una llibreria i entre el públic hi havia cuinetes i algun cuiner, la idea va quallar i ens vam emplaçar a preparar properament el suquet de la Foster & Wallace. Les coses bones es couen a foc lent, però en sentiran a parlar.

Toni Ferron, l'home dels llibres i l'ànima de la Foster & Wallace, rememorava amb nostàlgia el famós suquet d'en Portabella. Ens vam emplaçar a a preparar, properament, el suquet de la Foster & Wallace

Suquet de lletres