Fa quatre hores que ens hem llevat i l’avió ja arranca. Em senyo just quan recordo el que ens han costat els bitllets. Tanco els ulls i penso com de bé estaria al llit de casa totes les vacances

És el primer divendres d’agost. Sona el despertador, tot i començar vacances. Però això no és el pitjor. Són 2/4 de 3 de la matinada, i encara ningú ha posat els carrers. Intento alegrar-me perquè marxo de viatge, vaja, de vacances, però no me’n surto. Com puc, ajudo a posar l’equipatge a dins del cotxe fent esforços per no maleir-me per haver comprat uns bitllets d’avió el mes de febrer. De camí a l’aeroport comença el patiment: hi haurà cua? Que ja som agost, eh. La maleta no deu pesar més quilos dels que ens permeten els bitllets de baix cost que hem comprat, oi? Hem comprovat que el passaport no estigui caducat? Després d’alguna mirada assassina, intento calmar-me. Arribem a l’aeroport de Barcelona. Quina mandra, Déu meu. Hem de facturar maletes. I ho hem de fer nosaltres. Ja no hi són aquells senyors o senyores que t’ho feien. Ara hi ha una màquina que et diu que t’espavilis. Aconseguim treure les etiquetes per posar a l’equipatge, però com era d’esperar, les enganxem al revés. Crido a una mena de monitora que volta per allà amb una armilla de la companyia amb què volem. En un perfecte castellà em diu que ho hem fet malament. Ens ho fa repetir com si estiguéssim a classe de plàstica, i enviem les maletes avall amb l’esperança que les retrobem al país que ens ha de rebre. Ara ens toca a nosaltres. Hem de passar el control. Un fotimer de persones amb uniformes de color caqui ens esperen per dir-nos, en un perfecte castellà, que et vagis traient coses que puguin fer saltar alarmes i les posis a dins d’uns calaixos de plàstic. És en aquest moment quan més em sento part d’un ramat. La cosa es complica, perquè clava la mirada en el meu calçat i em diu que també fora. Descalça passo per l’arc detector de metalls. No xiula. Salvada. El meu company, però, sí. El remenen des de dalt cap a baix. No porta cap bomba i el deixen passar. Però, ostres, la motxilla que portem per anar a dalt de l’avió es desvia del camí de les altres i es queda retinguda. Un senyor, amb un perfecte castellà, em diu que l’obri. Ell porta guants, suposo que és per si hi troba uns calçotets bruts. Falsa alarma: una ampolla d’aigua. Em diu que no la puc passar. Abans de llençar-la bec per sobre de les meves possibilitats i l’hi dono. Mentre el meu acompanyant s’acaba de vestir, jo busco un lloc per esmorzar, que encara estem en dejú. En fitxo un. Dos entrepans petits de pernil salat i dos cafès amb llet: gairebé 40 euros. Comencem les vacances amb saldo negatiu. Després d’esperar massa estona observant la gent, la majoria amb pinta de no haver-se dutxat, comencem a embarcar. Ara no trobo el DNI i la senyora que fa el control em diu, amb un perfecte castellà, que m’aparti per deixar passar els altres. Finalment, el trobo a la butxaca dels pantalons, on l’havia posat per tenir-lo més a mà. Fa unes tres hores que hem sortit de casa i, finalment, entrem a l’avió. El tuf d’humà tancat que hi fa em tira enrere, i l’entrepà de pernil que m’acabo de cruspir perilla. Localitzem els nostres seients. Soc tan afortunada que sempre em toca al mig i, per tant, no podré fer servir els reposabraços. El que m’acompanya, però, ho té més fumut: és alt i les cames no li caben bé sense clavar-se el seient de davant a les ròtules. Volem posar les motxilles al compartiment de dalt. A mi em costa perquè pesa i no hi arribo bé. Intentant fer-hi lloc em cau una maleta al cap, que ja em deixa a punt per volar. Asseguts, inspecciono si l’avió té tots els cargols a lloc, i mentre em visualitzo com una dels supervivents de Viuen i rumio si seria capaç de menjar carn humana, les hostesses ja fan la mímica per explicar-nos què has de fer si l’avió perd una ala o cau al mar. M’ho sé de memòria, però ho miro de reüll per si de cas. Ara sí. Fa pràcticament quatre hores que ens hem llevat, i l’avió ja arranca. Em senyo just en el moment en què recordo el que ens han costat els bitllets. Tanco els ulls i només penso com de bé estaria al llit de casa totes les vacances.

Fa quatre hores que ens hem llevat i l’avió ja arranca. Em senyo just quan recordo el que ens han costat els bitllets. Tanco els ulls i penso com de bé estaria al llit de casa totes les vacances

Sweet home