‘Cop de rock’ i ‘Iaia’ són dos exemples del talent artístic de les nostres comarques. Tant de bo arribi el dia que les grans estrenes es puguin fer fora de la capital i no haguem de diferenciar entre el teatre que es fa aquí i el que es fa allà

No sé si és per una qüestió de nostàlgia o bé perquè realment ho fan molt bé, o segurament per totes dues coses a la vegada, però avui us vull parlar de dos muntatges teatrals que he vist les últimes setmanes i que m’agradaria ressaltar pel que representen. Tots dos amb segell osonenc, però portats en escenaris diferents: un a L’Atlàntida de Vic i l’altre al TNC, a Barcelona. A finals d’abril, tres noves funcions de la versió osonenca de Cop de rock, el musical que al seu dia va crear Dagoll Dagom i que és tot un homenatge al rock català dels anys 90, van omplir fins a la bandera L’Atlàntida. Entre les representacions que es van fer a la tardor i les d’ara, vora 5.000 persones han vist però sobretot vibrat amb aquest muntatge ple de records. És impossible no cantar en veu baixa gairebé des del minut zero i la llarga ovació final, amb tot el públic dempeus, és la prova que es crea una connexió especial entre els intèrprets i els espectadors. Qui més qui menys coneix algun dels actors o ballarins que omplen l’escenari o algú de l’equip directiu i tècnic que hi ha al darrere. Noms forjats en el que coneixem com a teatre amateur, concepte sempre discutible si tenim en compte l’alta qualitat que hi ha en molts grups, i és precisament això el que ho fa més especial: el nivell altíssim d’un musical que si fos a la cartellera de Barcelona seria un més, però com que s’ha creat aquí i ha tingut tant d’èxit cal destacar-ho. Tant de bo Cop de rock pugui fer gira per tot el país per demostrar el talent que hi ha més enllà dels grans noms de l’escena. De fet, és la història de sempre: com que està fet aquí sembla que hagi de tenir menys valor. Cop de rock tomba aquesta idea. Tot i això, també és natural que per arribar al gran públic, i evidentment per guanyar-se la vida, les companyies teatrals vulguin fer-se un lloc a les cartelleres dels grans teatres de Barcelona. Aquesta primavera, ho ha aconseguit Mambo Projecte, una companyia capitanejada per l’osonenc Jordi Font i la ripollesa Nina Solà. Després de recórrer tot el país, amb premi inclòs al FITT de Tarragona, han ocupat una de les sales del Teatre Nacional de Catalunya amb Iaia. És un espectacle carregat de nostàlgia i reivindicació que, a cadascun dels espectadors, porta a la seva memòria particular. Tot i testimoniar la vida de les iaies de la companyia, aquestes vides podrien ben ser les de les nostres iaies perquè, encara que a vegades no en siguem conscients, ja que sempre les hem vist en el paper de iaies, elles també van ser petites i joves, amb tot el que això implica. Una obra immersiva que combina el teatre, fins i tot amb el públic fent alguna petita interpretació, però també els audiovisuals que ens evoquen records. Mambo Project és, doncs, un altre cas de talent jove que, malgrat no formar part dels grans noms, va picant la porta gràcies als nous formats que treballa. A més, han creat La Cremallera, convertint un edifici del segle XIX de Ribes de Freser en una residència i espai de creació artística. Cop de rock i Iaia són només dos exemples del talent artístic que tenim a les nostres comarques. Fer-se un lloc en aquest món és molt complicat i ara que en Peyu ha aconseguit fer temporada a Calldetenes (justament amb la campanya “Fora de Barcelona”), tant de bo arribi el dia que les grans estrenes teatrals es puguin fer fora de la capital i no haguem de diferenciar entre el teatre que es fa aquí i el que es fa allà, com si el teatre territorial fos menys important. I al marge de tot això, el que és més important. “Jo canto en la llengua en què somio”, diu el protagonista de Cop de rock, interpretat per Jofre Bardolet, en un moment del musical. Quan la nostra llengua passa per hores baixes en l’àmbit social, i especialment entre els joves, és molt necessari que la cultura continuï defensant el català dalt dels escenaris. En definitiva, talent, proximitat, art i català, quina bona combinació!

‘Cop de rock’ i ‘Iaia’ són dos exemples del talent artístic de les nostres comarques. Tant de bo arribi el dia que les grans estrenes es puguin fer fora de la capital i no haguem de diferenciar entre el teatre que es fa aquí i el que es fa allà

Talent de quilòmetre 0