Són aquells funcionaris capaços de trobar la més recòndita i amagada pega, legal per suposat, que espatlli qualsevol solució factible

Ara farà un any, el 15 d’agost, a l’Afganistan varen tornar al poder amb els seus fanatismes i els Kaláshnikov, per fer retrocedir a l’edat mitjana un poble ja empobrit, per esclavitzar les dones i muntar plataformes d’expansió de la seva ideologia. Ja no en parlem, però no els hem d’oblidar. Adoren el seu Déu, Alà, interpretant l’Alcorà segons el que els indiquen els seus imams passats i actuals, normalment uns radicals integristes que no mostren cap comprensió pel seu entorn encapsulats en les seves ments retrògrades. Salvant totes les distàncies d’una comparació volgudament exagerada, amb aquesta mentalitat en conec uns quants aquí. Són, en sentit figurat, talibans a l’administració pública, darrere els seus taulells o a casa amb teletreball, que també empobreixen el poble amb la seva radicalitat. Poden o no creure en Déu, però sí que creuen fanàticament en els seus Alcorans particulars, els DOG, BOE, i el Diari de la Comissió Europa DO-EUR-Lex. Tenen els seus ídols, el primer Sir Humphrey Appleby del “Sí, ministre”, i com a elements sagrats els reglaments i les normatives. Les apliquen amb un rigor fanàtic i les seves conseqüències sobre els ciutadans que els han atorgat paradoxalment tal poder i de per vida són devastadores. Són aquells funcionaris, generalment de vessants tècnics, capaços de trobar la més recòndita i amagada pega, legal per suposat, que espatlli qualsevol solució factible també dins la legalitat (molts cops les legalitats en els munts de pàgines normatives emeses en dates diferents inclouen contradiccions). Són els que sempre troben que falten papers, abans pòlisses, i troben un plaer a voltes sàdic a fer suar els tècnics com ells que es guanyen la vida en el competitiu sector privat, quan ho confronten amb la seva opció més plaent d’acomodar-se en el sector públic. Aleshores gaudeixen del trofeu com si acabessin de caçar un elefant a Botswana, o un tigre de Bengala, que un cop dissecat els servirà de catifa. Les seves víctimes són principalment petites i mitjanes empreses i comerços, sobretot les que intenten néixer i sucumbeixen davant la seva intransigència o enceten la tasca ja coixos pel munt de retards i de pegues sorgides. Víctimes a santificar com Sant Ramon Nonat. Les empreses i comerços que ja hi són i estan quiets, de moment no tenen gaire res a témer, però ai las, una empresa que s’està quieta i no creix, malament. Si volen créixer, té la mala sort de trobar un talibà administratiu dins el munt de tràmits que ha de fer, entra en l’espiral diabòlica. Sortosament no són gaires els talibans administratius, però pocs ja fan molt de mal. Àdhuc poden contaminar tot el seu entorn amenaçant altres funcionaris més proactius. S’atreveixen amb consellers de la Generalitat i també amb els regidors i alcaldes elegits per nosaltres, no com ells, amenaçant que si no reculen i segueixen les seves instruccions les seves troballes normatives que impedeixen activitats els poden denunciar amb la llei a la mà. I ni els polítics ni els empresaris es poden arriscar que anys més tard (perquè la justícia és lenta de per si) els sancionin o els facin enderrocar el que han bastit amb esforç. Qui s’escapoleix de les seves accions? Les multinacionals que tenen línia directa sobre els Déus que fan les normes que s’envien als talibans i també ascendent amb els que han de jutjar i decidir els contenciosos. Poden fer introduir excepcions, normes ad hoc, llicències especials que depassen les que han d’atorgar els talibans. Multinacionals que poden anar a països sense tantes complexitats. Tampoc poden fer ajupir sota el seu poder les grans empreses, perquè els polítics d’alt nivell, ministres, sotssecretaris, que hi són per la seva afiliació al partit que mana, i que són els confeccionadors dels DOG i BOE, estan delejant perquè quan acabi el seu poder temporal els acullin en els seus ben remunerats consells d’administració. La dita atribuïda al comte de Romanones, cap de govern de fa un segle, està sempre d’actualitat: “Al amigo plata, al enemigo plomo i al indiferente, la legislación vigente.” Dol sentir exconsellers de la Generalitat explicant que el seu principal malson ha estat invariablement els seus tractes amb part del funcionariat del seu departament, a qui costava Déu i ajut moure. I que diagnosticaven que un dels principals problemes de l’administració és que la gran majoria dels funcionaris han passat directament de la universitat a disposar d’altes quotes de poder públiques, sense cap pas experimental per empreses o comerços, en definitiva el sector privat. No tota la responsabilitat de qui es torna talibà administratiu és atribuïble a la seva ment retrògrada. L’ambient on es mouen també hi ajuda. El fet que la societat busqui sempre responsables sobre qualsevol possible accident, àmpliament difós per la premsa, fa que es legisli frenèticament intentant preveure l’imprevist. (La qual cosa vol dir normatives i més normatives). També el fet que un no administratiu, unes pegues que tiren enrere projectes, uns retards injustificables, no els suposin cap tipus de conseqüències en el seu lent i plaent surar fins a la jubilació anticipada o no (prejubilar talibans administratius suposaria un gran benefici per al país), fa que sigui difícil que els funcionaris amb poder decisori adoptin accions proactives. El risc del sí contrasta amb la placidesa del no. Les conseqüències per a les ciutats on s’instal·len talibans i a les que no són demostrables i demolidores. Unes s’empobreixen i d’altres engrandeixen. Conec empreses que ja saben en quins ajuntaments poden invertir i en quins no, per les accions talibanes. Altrament l’enfocament de l’article no va en la direcció de pensar que uns, els talibans administratius en el seu rigor impedint activitats, estan al cantó de salvar el planeta i els altres no. Cada dia més la consciència general que ens n’hem de sortir entre tots està instal·lada en la societat i en les seves empreses i activitats de mides petites i mitjanes, ja tinc més dubtes de les grans. Sortosament són molts més els ciutadans que escullen entrar en l’administració com una autèntica vocació de servei que és d’agrair. Ja he dit que són pocs i tenen diferents graus de compromís integrista. De fet els més abrandats talibans ni es podran reconèixer en aquest article, perquè el seu fanatisme normatiu els porta a pensar en la seva excelsa perfecció. A l’Afganistan el 1849 s’hi va estavellar l’imperi britànic i darrerament i ja amb els talibans han fet figa els imperis de l’antiga URSS i ara els EUA. Esperem que els nostres talibans administratius no tinguin la mateixa sort, ja que seria la nostra dissort.

Són aquells funcionaris capaços de trobar la més recòndita i amagada pega, legal per suposat, que espatlli qualsevol solució factible

Talibans allà, talibans aquí