Hi ha invisibles als carrers, però també en espais nobles i cultes com els museus

Quan parlem dels invisibles de la nostra societat solem pensar en persones sense recursos, com els 1.231 sensesostre que viuen arran dels nostres peus, als carrers que trepitgem, a Barcelona. Me’n trobo cada dia, cada dia. Alguns amb equipatge lleuger, d’altres amb tot el que tenen entatxonat en un carret de súper. És tan impúdic veure la misèria dels altres exposada amb aquesta cruesa que claves la vista a l’altra vorera, per deixar-los certa intimitat. Sent sincers, és difícil dir si ho fas per ells o per tu. Girar la cara al que no volem veure és un esport internacional. Però també hi ha invisibles en espais suposadament nobles, cultes i rics, gent en qui ni tan sols pensem com a exclosos perquè estan dins el sistema –és a dir, treballen– però en qui no ens parem a pensar. Me n’ha fet adonar l’obra del Festival Grec Gardien party, que donava la paraula als vigilants de museus. Són persones que tenen l’encàrrec de ser-hi però a la vegada de no ser-hi. Els toca ser silenciosos i passar desapercebuts, però no poden vegetar o adormir-se, han de ser a la vegada amables i taxatius. Es veu que només fan que preguntar-los on són els lavabos i han de repetir tres-centes vegades que “do not touch”. “Senyora, que li acabo de dir que no es pot tocar!” De vegades, com més cultura més poca educació. Des del seu racó, els vigilants veuen transitar el món sencer sense necessitat de camuflar-se. Quina delícia, observar i escoltar què fa la gent davant de les grans obres d’art occidentals. Ja m’imagino que la majoria passen per davant dels quadres com si fos un aparador. Selfie a la Mona Lisa, check. L’any que ve, toca foto al Machu Picchu. Segur que els vigilants deuen riure per dintre de les parides que s’inventen els qui van d’experts. I els intensos, els que es passen massa minuts davant del quadre, directament són sospitosos d’alguna cosa. Tot plegat m’ha fet pensar en els altres invisibles que treballen al nostre voltant i a qui moltes vegades ni ens dirigim amb més paraules de les imprescindibles. El conductor de l’autobús, la caixera del supermercat, l’agent de seguretat del metro, la portera, el carter, l’assistent del dentista o l’escombriaire. Que bonic serà quan les dones de fer feines tinguin un espectacle com el dels vigilants de museus. O les porteres. Títol: escenes de la misèria humana. Ja se sap que si vols conèixer algú, mira com tracta el cambrer.

Hi ha invisibles als carrers, però també en espais nobles i cultes com els museus

També són persones