Als joves els falta aquella il·lusió dels hippies, els punks, els progres i els babyboomers, que veien claríssim que es guanyarien un món millor

Ja fa dècades que els retrets generacionals van a l’alça. Veient com els costa albirar certa estabilitat –un salari decent, un habitatge agradable–, els fills tenen la sensació que viuran pitjor que els seus pares i estan abatuts, emprenyats. No és estrictament una realitat objectiva, perquè molts joves han tingut més possibilitats que els seus progenitors, que es van dedicar només a pencar mentre que ells han pogut viatjar, estudiar i gaudir de llibertat fins a posar seny. Però també és veritat que als fills els falta aquella il·lusió dels hippies, els punks, els progres i els babyboomers, que veien claríssim que es guanyarien un món millor. En el fons què val més, tenir oportunitats o expectatives? Love, love, love, l’obra que dirigeix Julio Manrique a La Villarroel, parla justament d’això, del món que ens ha deixat la generació que propugnava pau, amor i llibertat. Diuen que és de mala educació culpar els pares dels fracassos quan passes dels trenta (a aquestes alçades ja són problema teu), però convindrem que en aquest aspecte hi ha hagut un decalatge important de les previsions. O com dirien els centennials: el món millor els ha sortit regulinxi. Però, atents, que encara ho podem fer pitjor. Perquè potser els fills dels 70 van caure de quatre grapes en la trampa del capitalisme, però almenys ells van trair els seus principis per donar-nos benestar, estudis i, fins i tot, un raconet. En canvi, si parem atenció a la situació dels adolescents d’avui, aviat estarem davant d’una generació jove no només empobrida sinó també malalta, segons les notícies que se succeeixen a diari: estudiants que ataquen professors, canalla que sent una profunda soledat, trastorns alimentaris provocats per una pressió estètica insuportable, conductes sexuals degradants, addiccions reals i virtuals, i tot això sumat a pitjors resultats educatius. Durant els fets d’Urquinaona es va analitzar molt d’on venia la desil·lusió dels joves, la sensació que no hi tenien res a perdre, que el futur ja pintava negre i que el món cremaria igualment. És el que la filòsofa Marina Garcés va definir com la repetició del “no future”, del nihilisme punk. Però com hem arribat a aquest malestar generacional? En una d’aquestes notícies recents, una psicòloga observava dos factors clau: que l’entorn social s’ha empetitit i que les pantalles han canviat la manera de comunicar-nos. La família, que era un nucli extens, s’ha reduït a la mínima expressió, s’ha atomitzat. Les persones en tots els contextos socials, laborals, vitals, estan més soles. I això fa que no només s’hagi perdut xarxa social, també els referents de conducta que n’extreien els joves, els valors, els exemples. Només hi veig una explicació i una cura per a tanta incomoditat i tant de dolor: no els deixem sols.

Als joves els falta aquella il·lusió dels hippies, els punks, els progres i els babyboomers, que veien claríssim que es guanyarien un món millor

Tan joves, tan sols