Ara ja no n’hi ha prou de reunir-nos, fer un bon tec i una mica de xerinola. Ara cal que cada esdeveniment sigui una experiència única i singular, digna de ser reproduïda a qualsevol xarxa social

El temps passa volant. Els que tenim fills en edat escolar fa quatre dies demanàvem un crèdit per finançar l’arrencada del curs i a data d’avui... xarrampim, xarrampim, xarrampia... molts ja hem bavejat a la tradicional cantada de nadales. Poca broma, que no ens n’adonarem i estarem pensant en la disfressa de carnestoltes. Ho repetim tots a tort i a dret, com si fos un dogma impossible de rebatre: el món va cada vegada més accelerat, és un no parar, què hi farem, és la vida. A la llibreria on treballo a mitjan octubre alguns clients ja busquen llibres infantils relacionats amb la castanyada (i Halloween...) i, passada aquesta, ja en volen de Nadal. A finals de novembre l’encesa de llums ens recorda que només falta un mes i l’estesa de torrons, neules i polvorons als supermercats és una realitat des de fa setmanes. Recentment el psicòleg Xavier Guix explicava a El suplement de Catalunya Ràdio que tots “necessitem petits rituals per trencar la quotidianitat que ens fa poc especial la vida”. Això és així des de fa anys i panys. Són moltes les celebracions d’origen ben divers que tradicionalment ens han aplegat en comunitat, en molts casos al voltant d’una taula, i que ens han donat feina i alegria durant dies: per Sant Josep, fa un temps, festa i crema catalana; per Sant Jordi, el llibre i la rosa; per Sant Joan, coca i llonganissa; Pasqua, la castanyada, Nadal, Sant Esteve, Cap d’Any, l’arribada dels Reis... I me’n deixo, segur. Ara, però, ja no n’hi ha prou de reunir-nos, fer un bon tec i una mica de xerinola. Ara cal que cada esdeveniment sigui una experiència única i singular, digna de ser reproduïda a qualsevol xarxa social. D’això en depèn la nostra reputació en línia i, conseqüentment, i encara que sigui una mica trist, a vegades també l’autoestima real. El més preocupant de tot plegat és que ens han fet creure que l’única manera de convertir aquests moments (els tradicionals i els que han anat apareixent per art de màgia) en transcendentals és passant per caixa. Sant Josep ja és, sobretot, el Dia del Pare... i tot un ventall de possibles regals. Paral·lelament, el primer diumenge de maig s’ha convertit en el Dia de la Mare. Per tant, regal. Hi ha revetlles de Sant Joan amb més petards que el castell de focs de segons quin poble petit. A pagar. Amb l’arribada del fred comença l’època més consumista de l’any: primer el Black Friday, que a hores d’ara s’ha estirat més que un Bubaloo i, més enllà de la teca, les festes nadalenques arriben carregades d’objectes decoratius que pràcticament han passat de moda abans d’acabar-nos els torrons. Cap casa sense la seva corona a la porta, cap tió sense cara. Els mitjons per al Pare Noel, a punt. Un any ens diuen que les boles de l’arbre han de ser daurades, el següent platejades i al cap de dos anys ja no es porten les boles, que fa carca, sinó que hem de penjar estrelles o peluixos en miniatura o pinyes de tots colors. Necessitem llums, molts llums al balcó. I aquest any, què, ja teniu els elfs entremaliats voltant per casa? A tots ens agrada sentir-nos part de la comunitat, però és com si haguéssim arribat a un punt en què l’única manera que això sigui possible sigui gastant diners. La comparació amb els que ens envolten (que ja no són només amics o familiars, sinó coneguts, famosos o anònims que ens apareixen aleatòriament a TikTok o Instagram) és moltes vegades involuntària però constant i si no vigilem la insatisfacció que ens genera aquest contrast pot arribar a ser un llast emocional important. No ho sé, però potser la solució a tot plegat passaria per tenir una quotidianitat (utilitzant les mateixes paraules de Xavier Guix) que ens faci la vida una mica més especial. Tan senzill que sembla i tan complicat que ho fem. Oi?

Ara ja no n’hi ha prou de reunir-nos, fer un bon tec i una mica de xerinola. Ara cal que cada esdeveniment sigui una experiència única i singular, digna de ser reproduïda a qualsevol xarxa social

Tan senzill i alhora tan complicat