Aquests dies tardorals anirem molts als cementiris, els dormitoris creats pel cristianisme tot esperant la resurrecció definitiva

El món s’aboca, aquests dies, al culte de la mort, en la mitologia grega Tànatos, que la personifica; de fet, la mort sense violència, perquè el seu toc és suau, com el del seu bessó Hipnos, el somni, el son, la son. La mort violenta pertanyia a Keres, les seves germanes, amants de la sang, assídues als camps de batalla, disfrutant a cor què vols a Palestina i Ucraïna, en aquests temps. Els escriptors antics Homer i Hesíode, al segle viii aC, feien Tànatos fill de Nix, la nit, i bessó dHipnos, insinuant que ambdós discutien cada vespre qui s’havien d’endur de la faç de la terra. Si ho aconseguia el Somni, aleshores anul·lava els mortals, en un intent d’imitar el seu germà gran, que era el que en sabia, el Furtador d’ànimes. De totes maneres, Tànatos exerceix un petit paper en els mites antics, perquè es troba a l’ombra de l’Hades, el veritable senyor dels morts.

Explica aquella mitologia que els dos germans Tànatos i Hipnos, famosos per la rapidesa dels seus actes, van rebre l’encàrrec de Zeus de transportar el cos del seu fill Sarpedó fins a Lícia, al sud-oest de l’actual Turquia, perquè pogués rebre dels seus familiars la sepultura que es mereixia. El rei dels déus havia concedit a aquell seu fill, un semideu per tant, una vida que abastava tres generacions i que va acabar quan Sarpedó va anar a la guerra de Troia al capdavant dels licis, trobant la mort per l’espasa de Patrocle, el gran amic d’Aquil·les, un altre semideu que recordem com a fill d’Angelina Jolie, que continua estant com un déu. Tot queda a casa! Torneu a veure «Troia» de W. Petersen, d’un ja mític 2004. Aleshores Zeus va demanar a un altre déu, Apol·lo, que purifiqués la seva sang al riu, untés el seu cos amb ambrosia, l’aliment dels déus, el vestissin com un immortal i que el seu cos fos conduït ràpidament a la seva terra original, mandat que van complir obedientment els bessons Tànatos i Hipnos. A la cèlebre pintura del Judici Final, Tànatos es converteix en el barquer Caront, mana la nomenclatura llatina, que condueix els difunts al regne subterrani de l’Hades.

Pren sentit l’article de la fe catòlica quan afirma que Jesús, el dissabte sant, se li va girar feina, va descendir als inferns, els llocs inferiors de fet, va trencar les portes del regne de l’Hades i va prendre per la mà a Adam i Eva, per fer-los participar de la seva resurrecció. En realitat, l’Evangeli explica que, des que es va complir la nova Aliança amb el sacrifici de Jesús a la creu per la humanitat, al segle I dC, ha començat el món nou dels ressuscitats (Mt 27,52s), en un cel nou i una terra nova (Is 65,17; 2Pe 3,13; Ap 21,1), on hi participen tots els qui, morint en aquesta vida arrelats en la fe en Crist (Rm 5,1; 6,4; Col 2,12), neixen a la vida definitiva, nova i eterna (Jn 3,3).

Un altre mite, el relat de la psicoanàlisi, força més recent perquè originat al segle XX amb Sigmund Freud (+1939), explica com Tànatos es converteix en la pulsió de mort existent en cada ésser humà, un desig oposat a l’Eros, la pulsió de vida, plaer i reproducció. Altra cop dos bessons, per cert d’activitat molt potents en la modernitat: de la pornografia a la guerra, una lluita mantinguda per la cultura actual. La pulsió de mort, Tànatos, assenyala el desig d’abandonar la lluita per la vida i retornar a la quietud, a la tomba, perquè res no té sentit, perquè no val la pena sofrir per no res, perquè la vida és un buf, cendres dispersades pel vent insistent de migjorn.

En aquests inicis del novembre, en què els dies s’escurcen, guanyen les ombres a la llum, arriba el fred i no acaben d’entrar els llevants humits, toca a cadascú escollir mite: si el Tànatos de l’inframon, si la resurrecció de Crist, si l’impuls de mort sepultat en el més pregon de l’ànima. Més enllà de qualsevol elecció, tothom té el seu déu, no hi ha ningú que no mantingui l’un o l’altre culte, sigui pel poder, la influència, els diners, la diversió, la joventut, els amics o fins i tot la família. Un ha de triar a quin déu dona culte i sacrifica el seu temps, els seus béns, la seva vida, si més no, un acaba emmirallat en el propi ego narcisista, que s’ofega en un got d’aigua. No hi ha pitjor déu que un mateix aïllat de la font de la vida.

Aquests dies tardorals anirem molts als cementiris, els dormitoris creats pel cristianisme tot esperant la resurrecció definitiva. És cert que creix el culte al tanatori, el temple de Tànatos, on molts sacerdots cristians s’atansen a percebre els seus estipendis. Però el veritable culte catòlic se celebra a la missa, on té lloc l’adoració de la vida i de la resurrecció, no de la mort i de la destrucció. Perquè em pertoca triar entre la llum o la foscor; entre la vida o la mort; entre el bé o el mal per, finalment, decidir amb els propis actes i de veritat, qui vull que venci en aquesta lluita eterna ressonant en la meva ànima.