Hem vist infants cosits a trets, afamats, mutilats, mares i pares abraçant plàstics ensangonats

Hi ha imatges terribles, terribles, i hi ha situacions penoses que, de tan ridícules i distòpiques, es fan insuportables. Aquesta setmana la policia britànica ha arrestat el guionista escocès Paul Laverty per –atenció– portar una samarreta en suport de Palestine Action. Hem vist un senyor de 68 anys escortat per dos uniformats que l’engrapaven per sota l’aixella per conduir-lo al cotxe patrulla mentre ell, que a més és advocat, els recordava que Amnistia Internacional, Forensic Architecture i tres òrgans de les Nacions Unides han determinat que, efectivament, a Gaza hi ha un genocidi. Just el que deia la samarreta. “Estic acusat de terrorisme per oposar-me a l’execució [de persones] per la fam”, deia en sortir de comissaria amb una citació judicial. De vegades la veritat és així de simple i crua. Mentre això passava a la plàcida Edimburg, Israel llançava un nou atac contra un hospital de Gaza i matava 20 persones, entre els quals cinc periodistes. En van 200, segons Reporters Sense Fronteres. Cada dia queda menys gent a la Franja i cada dia apaguen més ulls que podien explicar les atrocitats que hi passen. Així és més fàcil matar: amb els llums apagats. Anem camí dels dos anys de veure cada dia imatges esfereïdores: 62.000 palestins morts, el 80% civils, un terç canalla. Hem vist infants cosits a trets, afamats, mutilats, plens de metralla, mares i pares abraçant plàstics ensangonats. Aquest cap de setmana, al Visa pour l’Image de Perpinyà, s’inauguren dues exposicions terrorífiques sobre la vida a Gaza. Una és del fotògraf Saher Alghorra i l’altra és de Fatma Hassona, una jove de 25 anys que va documentar durant 18 mesos la seva vida sota el setge israelià. Ho va enviar a mitjans internacionals vetats a la frontera, fins que va morir amb la seva família en un bombardeig. Així que la detenció de Laverty és el menor dels problemes, però alhora també és el súmmum de la inhumanitat. Costa de creure que es pugui caure més avall per no només no impedir un genocidi, sinó prohibir la denúncia d’un genocidi. El laborista Keir Starmer ha impulsat la declaració com a grup terrorista de l’entitat Palestine Action, al nivell dels atroços Al-Qaeda o Boko Haram. Qualsevol anglès que expressi simpatia per aquest grup –que s’ha infiltrat entrant en patinet en una base aèria anglesa per pintar dos avions, com a crítica a l’enviament d’armes a Israel; cosa que em recorda el rèquiem pels contenidors cremats a casa nostra– pot ser acusat de terrorisme i enfrontar-se a 14 anys de presó. En l’última manifestació a favor de Palestine Action van ser 700 detinguts que hi van posar el cos. L’escriptora irlandesa Sally Rooney va alçar la veu. Ara Paul Laverty. I diversos cineastes al Festival de Venècia. Hi ha qui troba maneres per superar la por, la impotència i la ràbia. Si no ens quedem en silenci, així és més difícil matar.

Hem vist infants cosits a trets, afamats, mutilats, mares i pares abraçant plàstics ensangonats

Tancar ulls, silenciar boques