Reduir la llengua a l’estàndard implica reduir la cultura, homogeneïtzar-la, acabar amb el que som

No està pas del tot equivocat el títol. Aquestes són les pronúncies genuïnes d’aquí per denominar “Taradell” i “Santa Eulàlia (de Riuprimer)”. Com “Santugènia” o “Canlletenes”. Tota la vida s’havia dit així, i encara som molts els qui ho volem conservar.

Amb l’escolarització i la generalització dels mitjans de comunicació va arribar el descrèdit i el complex d’inferioritat de les variants dialectals geogràfiques, que són la font de vida de la llengua. Si a la ràdio deien “Taradell”, si el rètol de l’entrada deia “Taradell”, el tardellenc que ho sentia i ho veia (i havia après a llegir) entenia que quan ell deia “Tardei”, com sempre s’havia fet, “parlava malament”.

Hi ha d’haver un estàndard lingüístic, i cal conèixer-lo, però això no té res a veure amb la conservació de les peculiaritats geogràfiques en la llengua oral. Reduir la llengua a l’estàndard implica reduir la cultura, homogeneïtzar-la, acabar amb el que som. I ja estem prou igualats i anul·lats (vestimenta, alimentació, oci, gustos…).

I no només en la fonètica. Lèxic, refranys, expressions de cada comarca, de cada poble, es perden irremeiablement. I amb ells ens perdem nosaltres mateixos.

Defensar la llengua inclou defensar-ne totes les variants. I és salvar-nos com a comunitat.