El diàleg sempre és necessari, el problema està en l’actitud en què tothom afronti aquest art. Perquè tingui algun resultat la taula de diàleg cal que algú més, a part d’ERC, se la cregui

El president Quim Torra no té cap mena de pressa a convocar les eleccions a Catalunya, que haurien de posar fi a l’acarnissada lluita per l’hegemonia entre Esquerra i l’espai postconvergent. Torra sap que el temps juga a favor seu, sobretot perquè la Covid-19 li ha permès endreçar una mica la bandera i embolcallar-se també amb els atributs de gestor. Certament, la pandèmia no ha anat malament al president per reposicionar la seva figura, malgrat que ja ha dit per activa i per passiva que no vol repetir en el càrrec. De fet, guanya temps perquè la trencadissa de l’espai que va deixar l’extinta Convergència torni a reestructurar-se amb garanties per poder mantenir les seves quotes de poder i no abaixar el sòl electoral de 500.000 vots amb què ara suposadament parteix. Té més pressa Pere Aragonès, qui l’independentisme pragmàtic el fa ser portador de seny i rauxa, a parts iguals, i necessita com el pa que menja una taula de diàleg –potser ben poc productiva, pel que de moment es veu– per escenificar que la seva versió evolucionada i enrabiada del peix al cove té més sentit en un escenari postprocés. El ministre Garzón va fer-li una mala passada amb un hipotètic ajornament de la convocatòria de la taula de diàleg més enllà de les suposades eleccions catalanes, però sembla que la portaveu Montero no vol especular tant i la feina de negociar el pressupost implica fer una mica de cas a les expectatives republicanes. Ara per ara, però, la taula de diàleg és més una línia de l’argumentari republicà que no quelcom on puguin preveure’s resultats esperançadors per al futur immediat del país. Per una banda, malgrat que es pugui convocar amb certa brevetat, Pedro Sánchez trobarà una excusa o altra per desdibuixar-la de l’agenda de la Moncloa. La negociació del pressupost i la geometria variable a què ja ens ha acostumat durant les negociacions de les pròrrogues de l’estat d’alarma fan que la imatge del líder del PSOE parlant cara a cara als independentistes catalans tingui més costos que no beneficis. Per altra banda, la trencadissa dins de l’executiu català tampoc fa pensar que els acords que es prenguin es puguin portar a terme: les estratègies electorals d’Esquerra i la futura formació que pugui liderar Carles Puigdemont –representant indiscutible del legitimisme del primer d’octubre– no semblen coincidir amb la manera com s’ha de gestionar la relació amb Madrid. De fet, amb un partit per construir o muscular –veurem com acaba tot el batibull intern de l’espai postconvergent– a Carles Puigdemont li surt més a compte competir electoralment a Catalunya amb un discurs legitimista que no posant en valor coherència ideològica i programàtica; qui sí que ho podrien fer, alguns consellers i conselleres del PDeCAT, viuen en la contradicció que suposa submergir-se en l’espiral del silenci generat per l’exili i Lledoners o posar en valor la seva indubtable capacitat de gestió i lideratge al marge del que diguin els líders i companys injustament represaliats. No obstant, el diàleg sempre és necessari: el problema està en l’actitud en què tothom afronti l’art de dialogar. El diàleg és actitud. Per això, si la taula vol tenir algun resultat no només fa falta que des d’Esquerra s’ho creguin –també, perquè hi han confiat bona part del seu èxit electoral i ja no hi ha marxa enrere–, sinó que Quim Torra i Pedro Sánchez entenguin que un espai com aquest pot ajudar a forjar un futur amb menys retrets i més proactivitat. Haver superat la crisi de la Covid-19 també esdevé una oportunitat perquè ens hem adonat tots plegats que salvar vides, posar en valor els serveis fonamentals de l’estat del benestar, així com també aconseguir generar noves oportunitats per a empreses, autònoms i joves van lligats de la mà si volem fer créixer el país. La pandèmia ha fet baixar la poesia del procés a la pràctica del dia a dia, i això ens pot ajudar a fixar el rumb del mentrestant. Si tothom continua supeditant els interessos de país a l’estratègia electoral, certament la taula de diàleg va entrar en via morta des del mateix moment que es va convocar. Esquerra no en pot fer una bandera permanent que l’ajudi a fer la cançó de l’enfadós quan no se sent estimada des de la tribuna del Congrés, però els dos presidents tampoc poden usar-la només per desgastar un rival electoral incòmode: Quim Torra, perquè sap que Junts per Catalunya ha de guanyar temps per estructurar una proposta electoral sòlida que definitivament combini un projecte de país amb el seu estendard de lluita antirepressiva; Pedro Sánchez, perquè sap que cada vegada que negociï amb Esquerra haurà de sentir que Catalunya està menystinguda (econòmicament i nacionalment) i li pot ser més fàcil caure en braços del discurs centralitzador i nacionalment homogeni de Ciutadans.

El diàleg sempre és necessari, el problema està en l’actitud en què tothom afronti aquest art. Perquè tingui algun resultat la taula de diàleg cal que algú més, a part d’ERC, se la cregui

Taula de diàleg: caure en l’electoralisme?