posar algun límit al comerç electrònic, rere el qual hi ha generalment una gran corporació amb més capacitat per resistir imposicions fiscals, hauria d’incentivar –almenys en teoria– el comerç presencial

Les reaccions a l’anunci que Barcelona imposarà una taxa a les grans empreses de comerç electrònic que reparteixen a la ciutat no han deixat cap marge a la sorpresa. Els al·lèrgics habituals als impostos han tret l’arsenal de tòpics sobre les bondats de la desregulació i la llibertat de mercat, guarnits amb desqualificacions més o menys grolleres, i els apòstols de la clatellada a tot el que faci olor de globalització aplaudeixen a cor-què-vols. La polarització social, el blanc o el negre sense grisos, i les interpretacions a partir de simples titulars dona lloc a lectures esbiaixades i estreny el marge dels matisos.

El fet és que, si les tramitacions a l’Ajuntament de Barcelona avancen –i tot apunta que hi ha majoria perquè així sigui– a partir de març de l’any vinent les empreses que obtinguin a la ciutat ingressos superiors al milió d’euros per portar paquets a domicili hauran de pagar una taxa equivalent a l’1,25% de la facturació. El fonament de la decisió és que l’activitat d’aquestes empreses té un impacte a la ciutat (en forma de trànsit addicional i de contaminació afegida, per exemple) sense que facin una contribució que estigui a una alçada comparable a l’esforç que suposen els tributs per a altres formes de comerç.

Per afegir més elements informatius, els càlculs de l’Ajuntament de Barcelona sobre la coneguda com a taxa Amazon (l’empresa més coneguda d’entre les que fan lliuraments a domicili) impliquen uns ingressos de 2,6 milions d’euros. Aquests ingressos provindrien de la taxa que s’imposaria als 26 operadors de comerç electrònic amb facturacions superiors al milió d’euros a la ciutat. Uns ingressos, per cert, que estan distribuïts de manera poc proporcional, perquè el 62% dels 200 milions d’euros que es calcula que mou anualment aquesta activitat a la ciutat, es concentra en cinc operadors.

Feta la presentació, algunes interpretacions sobre el que suposa aquesta taxa. Barcelona és una ciutat que presenta alguns problemes de mobilitat que s’agreugen si un nombre important de furgonetes n’utilitza els carrers per fer repartiment de paquets que no sempre són precisament pesats. Més congestió de trànsit en l’espai públic i més contaminació per una activitat de venda de productes que no paga impostos, com sí que fan els propietaris de locals comercials amb l’impost de béns immobles i els titulars de l’activitat per la taxa d’escombraries, o l’impost d’activitats econòmiques. En el fons, posar algun límit al comerç electrònic, rere el qual hi ha generalment una gran corporació amb més capacitat per resistir imposicions fiscals, hauria d’incentivar –almenys en teoria– el comerç presencial. Aquest tipus de comerç, sobretot el que està situat als nuclis urbans, és un generador d’activitat econòmica més enllà del mateix establiment. Anar de compres és diferent d’anar a comprar. És també una forma de relació social, de trepitjar carrer i, si convé, una porta per a altres negocis, com la restauració.

Les veus contràries a la iniciativa apunten com a primer argument que la taxa l’acabaran pagant els usuaris perquè les empreses ho carregaran a la factura del comprador. Un argument rebatible. En primer lloc perquè la incidència de l’1,25% en impostos és relativament irrellevant (12,5 cèntims en una comanda de 10 euros, 1,25 euros en una de 100), en segon lloc perquè la comoditat de rebre la comanda a casa en comptes d’acostar-se a la botiga també té un cost, i finalment perquè cobrar de més als clients suposa per a les empreses incrementar la facturació i, per tant, acabar pagant una factura fiscal més alta, perquè el que es grava és la facturació.

Convé remarcar que la taxa s’aplica a uns operadors que estan fent facturacions quantioses, i no pas a tots els repartidors. I que hi ha excepcions si, per exemple, la comanda no s’envia de domicili a domicili, sinó a un punt de recollida. Doncs també aquesta excepció irrita els al·lèrgics habituals. Argumenten que en comptes d’una furgoneta repartint 200 paquets, hi haurà 200 cotxes desplaçant-se per recollir un únic paquet. L’argument grinyola per totes bandes. En primer lloc, és conèixer poc els barcelonins pensar que agafen el cotxe per tot. De fet, per desplaçar-se per la ciutat ho eviten tant com poden perquè saben quin pa s’hi dona. I en segon lloc, els punts de repartiment poden estar escampats per tota la ciutat i fer que els desplaçaments siguin curts. I això és factible perquè és el que demanarà el mercat, pedra angular del pensament liberal que arrossega aquests apòstols de la desregulació pública.

Amb la mesura, Barcelona es convertirà en una ciutat pionera amb l’aplicació d’una taxa de la qual queden excloses les empreses que fan repartiments a altres negocis i, sobretot, les petites empreses locals que operen en el que s’anomena última milla. Sobre aquesta modalitat de repartiment, des d’un punt localitzat de trobada fins al domicili, han aparegut moltes iniciatives que permeten deixar la furgoneta lluny del nucli urbà per aprofitar altres mitjans, com la bicicleta, per fer l’últim repartiment. Aquesta és una modalitat, més positiva des del punt de vista ambiental, que genera nous models de negoci i evita els monopolis de grans operadors. No es tracta tant de renunciar als avantatges de la tecnologia com d’aconseguir models menys contaminants i amb més diversitat d’operadors. Vet aquí que, fins i tot amb una taxa es pot afavorir un mercat més divers i més lliure. Una invitació per a altres ciutats a seguir l’exemple de Barcelona.