Després de dies d’estudiar, tancats a casa, davant de les pantalles, amb la urgència dels guions improvisats, neix l’apatia i el pensament s’enclaustra. Fa massa temps que no es poden creuar les mirades enmig dels passadissos: mirades potser enamoradisses, potser enigmàtiques o de cara de pocs amics

“L’Alba una noia de catorze anys, verge i bruna, tornava de l’hort de casa seva amb un cistellet de figues negres, de coll de dama, quan s’aturà a avergonyir dos nois, que pegaven a un altre i el feien caure al toll de la resclosa.” Mecanoscrit del segon origen. Manuel de Pedrolo. Teatre o cinema? Què t’estimes més? A mi m’enamora el teatre i m’atrau el cinema. Som al bell mig d’una pandèmia o ja l’hem passada? Només sé que el virus va jugant a cuit i amagar amb tots plegats. Vet aquí que des del 13 de març hem tingut la canalla ben confinada, sense anar a l’escola, ni a l’institut, ni a les universitats, perquè hi havia el perill d’encomanar-se el virus, jo l’anomeno cuvidu. La canalleta i el jovent no podien sortir ni a pixar, com feien els gossets. Els ulls els van quedar encastats als vidres de les finestres. I els que han viscut sense finestra l’han dibuixada a la paret, oberta de bat a bat, perquè ventilés i es renovés l’aire per fer desaparèixer les desigualtats sempre persistents. Cinema o teatre? Aquesta és la qüestió. L’escenari de l’escola buit de paraules, buit dels seus actors, buit del brogit de vida. Tot buit. El silenci ressona a les parets. L’escola sense públic, sense la representació diària de professors i alumnes. L’escola sense guions, sense teatre. Després de dies d’estudiar, tancats a casa, davant de les pantalles, amb la urgència dels guions improvisats, neix l’apatia i el pensament s’enclaustra. Fa massa temps que no es poden creuar les mirades enmig dels passadissos: mirades potser enamoradisses, potser enigmàtiques o de cara de pocs amics. Ens hem convertit de cop i volta en protagonistes poc experts de les pantalles. Interactuem amb pocs actors dins d’un escenari virtual, enganyós, privat. Potser alguns dels nostres alumnes han percebut les classes, tot i el gran esforç de molts professionals, com si fossin un tauler d’anuncis, o un plafó informatiu. La pantalla de l’ordinador no té l’escalf d’una trucada telefònica totalment personal, directe, més humana, capaç d’enderrocar l’apatia i fer-nos ensopegar amb allò que ens agrada. Els alumnes n’han tingut sort, de les trucades dels seus professors/res i mestres. I potser com que hi ha l’oportunitat de tenir un ordinador i unes quantes gigues per gastar, perquè ens l’han deixat des del Departament d’Educació, ensopeguem amb una pel·lícula que ens atrau, o un joc que desconeixíem. Sense voler ens hem obert una finestra al món. I continuem mirant altres pel·lícules, jugant a altres jocs, fent nous descobriments. Tot mirant pel·lícules ens hem deixat els deures per fer. Hi ha veus que diuen que no fer el retorn de les activitats s’ha de censurar i potser, si hi ha un altre confinament, els cinèfils no tindran ordinador. Sense voler et ve a la memòria Cinema Paradiso i us hi afegeixo Adiós Carmen. Pel·lícules on el cinema té un paper protagonista, el cinema que ens ha ajudat a viure, a somiar i a aprendre. I penso que és positiu que l’alumnat més vulnerable es familiaritzi amb el cinema. No els hem de censurar, els hem de demanar a quin joc juguen i quines pel·lícules miren i compartir les seves aficions, per recomanar-los altres pel·lícules i ajudar-los a gaudir de la música del cinema commemorant la mort d’Ennio Morricone. Mirant pel·lícules, coneixem els actors, les actrius i els seus personatges. Potser hi ha qui voldrà dedicar-se a fer gravacions, fotografies a redactar guions o a fer bandes sonores. Qui sap? Sempre és bonic tenir somnis de pel·lícula. Ah! I gràcies al cinema podem recomanar llibres, com el Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo adaptada al cinema de la mà de Bigas Luna i Carles Porta. El cinema ens connecta amb la vida i amb el món, potenciem-lo en aquests moments de mig confinament. Vetllem perquè els nostres alumnes l’estimin de debò. Tot parlant de cinema, forçosament parlarem de teatre. Tal com aquestes dues modalitats escèniques conviuen, haurem d’aprendre a combinar la part més teatral i interactiva d’una classe presencial amb la part més cinèfila de la classe enclaustrada dins una pantalla d’ordinador. Tenim un repte: ser bons directors d’escena.