S’ha encunyat el concepte de ‘temps de qualitat’ que dediquem als nostres fills, un consol per als progenitors que no són presents

Abans que tinguessin cada minut del dia cronometrat i sobreocupat, els progenitors solien passar temps amb els fills. Per ser justos, eren sobretot les mares, que se n’ocupaven mentre feien la compra o els acompanyaven a l’extraescolar. Fos qui fos, els cuidadors senzillament estaven amb els fills. No s’asseien a fer els deures ni tampoc a fer puzles però eren per allà. Ara l’estona que tenen els pares per als fills s’ha escurçat però s’ha revaloritzat, com marquen les lleis del mercat: ara tenen temps de qualitat. Com que la manera com s’anomenen les coses compta, s’ha encunyat aquest concepte de consol per als progenitors que no són presents. El temps de qualitat és la repesca dels qui fallen en la presència: potser hi soc poc però hi soc amb els cinc sentits, es diuen. I tot seguit passen a menysprear els cuidadors entregats: quina pèrdua de temps ser-hi sempre quan pots ser present una estoneta i prou. Com que el temps de qualitat està planificat al Google Calendar, ha de ser molt profitós. La pressió és màxima, perquè ha de valdre per totes les hores que caldrà delegar la criatura a algun altre adult. Per això no només ha de recompensar els pares, sinó que per al nano ha de ser memorable. És normal: tots els pares volen sentir que deixen empremta, tot i que no conec cap fill que tingui records restringits al temps de qualitat que li van dedicar. Quan em vaig quedar embarassada i vaig compartir en veu alta que no sabia com encabiria la cura d’un nadó amb una vida tan atrafegada, em vaig sentir dir que el que importa és el temps de qualitat, no com les mares d’abans, que s’atipaven de fer banyeres i sopars. El que importa és jugar i aprendre. I jo vaig pensar: doncs la resta del temps, qui hi haurà? Qui farà totes les coses que ensenyen com és la vida als nostres fills? Després va venir la pandèmia i la vida es va reduir a les rutines i a la llar. Però sobretot a la presència. I va ser una revelació. Diuen els pedagogs que ens eduquen les persones que estimem. El que diuen els pares veterans és que s’educa just quan penses que no estàs educant perquè es fa amb l’exemple i amb els estats d’ànim. Jo diria que sobretot ho fan les persones que hi són, i que hi són al màxim i que hi són sempre. Soc conscient que les exigències d’aquesta vida de vegades no els permeten triar. A l’altre extrem, hi ha qui pot sentir l’exigència constant dels infants com una servitud. Això és cert. I també ho és que val la pena compartir cada dia el tràfec del matí i el camí a l’escola, el bucle inacabable de pensar un sopar cada vespre i un conte cada nit. I el plaer de saber que demà hi tornarem i que, en el fons, no vols que s’acabi mai perquè hi voldries ser sempre i que sempre et necessitin tant.

S’ha encunyat el concepte de ‘temps de qualitat’ que dediquem als nostres fills, un consol per als progenitors que no són presents

Temps de qualitat