Mentre seguim dosificant, porucs, els petons i les abraçades amb aquesta recança gasiva, no ens estiguem, almenys, de regalar-nos temps, de vacances o sense, i compartir-lo

Ens passem l’any anhelant les vacances, però més que les de cap altra època, les de l’estiu. Encara que hi ha altres moments al calendari associats, també, a la idea de descans, com ara Setmana Santa o Nadal, és l’estiu que s’emporta la palma. Que convida a disposar de temps lliure, que dilueix els contorns del temps esbossats per les rutines quotidianes, sobretot les que esculpeix el treball, el temps productiu, que fonamenta les nostres relacions socials i humanes, bona part de la nostra vida. Esperem amb deler que arribin les vacances, perquè els dies esdevinguin un cap de setmana permanent, per esborrar la frontera entre dies feiners i festius, per no saber quin dia som ni quina hora és, per disposar de temps lliure, per gaudir del temps, per fer-ne el que ens vingui de gust, per tenir temps per a nosaltres, per deixar fluir el temps, per perdre el temps. O almenys això és el que pensem, allò que desitjaríem que fos. Voldríem aturar el temps, turment i somni dels humans. El temps, aquest és l’os. És quan fem vacances que prenem decisions sàvies, tals com apagar el mòbil i el portàtil, deixar d’obrir i respondre correus electrònics, congelar l’agenda. Petits gestos que ens allunyen i alliberen del temps del treball, que és el que estructura el món, la societat, les nostres vides. Fent un cert exercici d’il·lusió en un món hiperconnectat –peces aleatòries que som del gran casino del bigdata– ens proposem, durant la pausa d’estiu, desconnectar. Sabedors que durarà poc, que és un temps curt, que actua com si fos un somni, ens excita preveure’l i, quan hi som, intentem viure’l intensament, com si així en poguéssim escapçar la seva inexorable finitud, l’inevitable curt termini. És quan fem vacances que vivim en la il·lusió de desarticular el temps productiu, el del dia a dia. El temps que volem creure que s’apaga després del darrer clic laboral, mentre s’encén el del lleure, el de la felicitat efímera. Emocions redoblades, les d’aquest segon estiu pandèmic, pel record de l’estiu en blanc, per molta gent, de l’any passat, el de les vacances sense feina, les d’hivernar en ple estiu. El dels viatges de proximitat, el de l’estar per casa, el dels desplaçaments de quilòmetre zero. Qui ho ha pogut fer –mitja humanitat encara no sap què és fer vacances– ha incorporat enguany el somni del viatge, més per terra que per aire, tocant de peus a terra. Recuperant l’eufòria dels preparatius, la primera fase del somni. Perquè és quan s’acosten els desitjats dies de repòs, que vivim una “glopada de present” aspirant al demà, esperant la utopia, com reflexiona sàviament Josep Maria Esquirol (“Humà, més humà: una antropologia de la ferida infinita”) Més enllà de les mil i una imatges que s’emporta el vent, les vacances de veres són plenes de temps morts, de silencis i pensaments profunds, allunyats del tren de la vida quotidiana. Espais per a la intimitat, que, si aconseguim abstreure’ns de la voràgine informativa –ara més que mai– i del pensament utilitari, ens predisposen per encarar serenament el futur, des de la base del passat. Com deia Georges Orwell, visionari, “Qui controla el passat, controla el futur. Qui controla el present, controla el passat”. Moments per prendre decisions, per traçar camí i, a voltes, canviar de rumb. Per encarar “la utopia que serveix per caminar”, que deia Eduardo Galeano. Temps assossegat, moments per somniar. Mentre seguim dosificant, porucs, els petons i les abraçades amb aquesta recança gasiva, no ens estiguem, almenys, de regalar-nos temps, de vacances o sense, i de compartir-lo. I, en qualsevol cas, que no ens fotin la migdiada, el temps més ociós que hi ha.

Mentre seguim dosificant, porucs, els petons i les abraçades amb aquesta recança gasiva, no ens estiguem, almenys, de regalar-nos temps, de vacances o sense, i compartir-lo

Temps de vacances