El temps passa molt i molt de pressa. Un va a molts enterraments quan abans eren molts batejos

Els humans hem enlairat el nou telescopi a l’espai anomenat James Webb, que un cop desplegat i després de sis mesos d’ajustaments, comptant els temps de retard en les comunicacions, ens diuen que podrà acostar-nos al principi de l’univers. Acostar-nos a quelcom tan allunyat, quina contradicció. Allunyat perquè fa poc, datant els fòssils trobats a Omo Kibish, Etiòpia, gràcies a la cendra d’un volcà, ens diuen que els sàpiens ja tenim 230.000 anys. Hem de sumar-hi quan érem capgrossos, etc., i comencem a anar molt enrere, i no devem ser enlloc. No hi som, perquè ens calculen que el Big Bang, allà on ens vol portar el Webb, va ocórrer fa 13.800 milions d’anys. Ens ho aclariran i tots tranquils. Totes aquestes dades deixen perplex a un que ja té més de 65 anys, i que ha copsat que el temps li ha passat molt i molt de pressa. Que va a molts enterraments quan abans eren batejos. Que ve d’uns pares que van patir de joves una Guerra Incivil i una llarga i avorrida postguerra. Uns temps, només una generació enrere, on de petit se sentia a dir “és un vell de 60 anys”, i ara ni m’hi considero, ni crec que s’hi consideren els que comparteixen edat. Ni els de 80 anys em semblen vells. Tenim records primerencs com l’assassinat de John Fitzgerald Kennedy el 1963, l’arribada a la Lluna el 1969, com va volar Carrero el 1973, per suposat el traspàs del dictador el 1975, la caiguda del mur de Berlín el 1989, els Jocs Olímpics de Barcelona el 92, on érem l’11 de setembre de 2001 quan van caure les torres bessones, la introducció de l’euro, i ara m’adono que ja no compto en pessetes i que mentalment ja no hi converteixo els euros. Finalment, tindrem gravades per sempre les emocions anteriors i posteriors a l’1-O. Antany les setmanes costaven de passar. Al treballar de dilluns a dissabtes al matí eren molt llargues. Propiciaven l’estalvi perquè a més de guanyar poquets diners es podien fer 63 hores de treball setmanals tranquil·lament, no se’n gastaven tants. Ara, treballant de dilluns a divendres al matí per fer les 40 hores, qui pot naturalment, les setmanes passen volant. Àdhuc, hi ha dos dies i mig per gastar-ne, costa més estalviar, arribar a fi de mes. També ara cada dia de la setmana encadena a s’hora baixa o partits de futbol o de bàsquet per televisió. Quina diferència dels dimecres dels anys 70-80 quan el Barça s’enfrontava en blanc i negre a equips de Noruega o Islàndia per la Recopa, on dos eren bombers, un llauner, altre policia i els guanyaven fàcilment. L’esperança de vida en poques generacions ha experimentat uns augments mitjans espectaculars. Stefan Zweig, el gran escriptor jueu, descrivia en les Memòries de l’ahir com el temps no passava per generacions que no es movien de l’indret on naixien i morien, sense quasi assabentar-se de les guerres ni dels canvis que es produïen a pocs quilòmetres de les seves granges. Ell mateix indicava que obeint a una llei irrevocable, la història nega als contemporanis la possibilitat de conèixer en els seus inicis els grans moviments que determinen la seva època. Per aquesta raó deia, respecte al dictador, que no recordava quan va escoltar per primer cop el nom d’Adolf Hitler, nom que des de feia anys estava obligat a recordar o pronunciar, i que el va portar al suïcidi. Abans va haver de viure i patir dues guerres anomenades mundials per la seva extensió i impacte. Ara, mentre esperem que es resolgui la tensió Ucraïna-Rússia, on qui perdrà més serà la Unió Europea al palesar la seva dependència dels Estats Units, hem d’aprofitar el temps que ens queda. Abans que els milions de connexions cerebrals, fonaments dels nostres records, de les nostres emocions, pensaments i decisions, s’hagin apagat i convertit en cendra o pols depenent del final a què destinem el nostre cos, hem d’acabar d’aprofitar aquest breu, brevíssim instant de la vida, comparat amb les dades del Webb. Hem de seguir mirant les estrelles les nits clares, respirar el mateix aire que la resta dels humans, fins ara darrere una FFP2. Imaginant que potser unes micropartícules d’aquest aire que va voltant pel món van ser respirades antany per personatges com Jesucrist, Alexandre el Gran, Sòcrates, els nostres besavis, i horror, també pel Hitler del Zweig o l’Stalin i el General Mola, etc., i enguany pels nostres parents i amics, per Messi, el president Puigdemont, i també pels Llarena, Marchena, Aznar, Trump, Sergio Ramos. Per tant, carpe diem, aprofitem el present, continuem llegint EL 9 NOU, badallant nostàlgicament amb un Alabès-Barça, anant deixant una empremta digital infinitament major que les poques fotografies dels nostres besavis, estimant els nostres i la vida. Són els temps que ens ha tocat viure. Gaudeamus igitur, és a dir, alegrem-nos-en doncs. Quan ens informin de l’edat exacta de l’univers ja en prendrem nota.

El temps passa molt i molt de pressa. Un va a molts enterraments quan abans eren molts batejos

‘Tempus fugit’