Tenir xurra
Una vegada amb un col·lega no sé per què una nit d’estiu vam anar a parar al Casino de Peralada. Mudats, descol·locats i només amb xavalla a les butxaques, deambulàvem sense nord per un terra de moqueta quan ens vam encantar a observar unes senyores amb permanent, collarets, braçalets i copa de cava del bo -havia de ser bo per fer joc amb l’attrezzo- que a diferència nostra semblava que no era pas el primer dia que posaven els peus en aquell lloc. Escampaven fitxes a la ruleta com qui treu la pols del moble bar: sense donar-hi gaire importància. El meu soci, quan el crupier va donar l’ordre que la ruleta rodés, en veu baixa va dir: “Sortirà un número negre”. I sí. Eufòric, celebrant-ho amb els punys tancats, va exclamar: “Ho veus? T’ho he dit!”.
Siguem clars: l’encert tenia un mèrit relatiu perquè a la ruleta el vermell o negre ve a ser com el cara o creu quan es tira una moneda a l’aire. Diguis el que diguis tens números d’encertar-ho. L’episodi, però, va donar peu a col·locar-li l’etiqueta d’El pitonisso. Immerescut sobrenom, segurament, perquè a banda d’aquell encert el seu currículum no acredita cap èxit sonat: no ha endevinat mai el número de la loteria de Nadal -ni la terminació-, a pedra, paper o tisores no és cap màquina i la pandèmia no la va veure venir ni de lluny. És a dir, que allò va ser xiripa. Una xurra, que diu el nano de casa. Va sortir negre com podia haver sortit vermell. Perquè la vida a vegades és com una ruleta.
I potser per això el món està ple de professionals de molts àmbits -economistes, advocats, polítics i també periodistes- que, disfressats de profetes, pitonissos, endevins i astròlegs, es dediquen a fer prediccions de futur. Totes solen ser fatalistes. Aquests dies n’hem parlat amb estudiants de Periodisme de la UVic-UCC i de la Pompeu Fabra. Molts tenen la por al cos. Avui ja els pinten el demà negre. I no. Estem en un moment de canvi i, per tant, és lògic que hi hagi incerteses, però, quan tot està remogut, i ara tot està remogut, també existeixen moltes oportunitats. M’alineo amb la tesi de Bono, líder d’U2 -ell diu que n’és el cantant, no el líder-, que dissabte en una entrevista de Gregorio Belinchón a El País explicava que “s’ha de lluitar contra aquesta idea general que el món està fotut”.
El món està com està. I el futur, més que endevinar-lo, el que convé és preveure’l. Perquè preveure’l és entendre que no és immutable i que, a través de l’acció, se li pot fer agafar un o altre camí per abordar els grans temes que tenim entre mans: frenar el canvi climàtic, facilitar l’accés a l’habitatge o evitar la precarietat del mercat laboral. Aquestes són preocupacions reals d’adolescents i joves sovint atrapats en el laberint de la falta d’expectatives.
I perquè n’hi hagi, d’expectatives, cal que els que estan al timó de la nau sàpiguen llegir la brúixola per no fer-nos naufragar; a la política, també a la local, sovint falta pensament estratègic i, per això, quan van mal dades se sol dir que “ens en sortírem”, però ningú explica com. Aquest és el veritable canvi. Que els problemes reals tinguin solucions. I que els joves puguin confiar en un futur que l’únic que sabem és que serà diferent. La resta és jugar a la ruleta.