Al món digital es destil·la poc reconèixer que estàvem equivocats. L'efecte egocèntric que això provoca s'acaba transportant al pla real

Les xarxes socials han servit perquè tothom qui ha volgut pogués tenir el seu propi altaveu al món. “Un home, un vot” seria la sentència resum de la democràcia directa. No sé quina seria l’equivalent en el món de la comunicació digital on –des d’un simple dispositiu– tothom pot difondre el seu missatge i fer-lo arribar a l’altra punta del món. Soc ben coneixedor que les xarxes socials són –igual que la gran majoria de sistemes d’elecció– una democràcia una mica edulcorada. En el cas que ens ocupa, les normes d’aquesta selva de missatges és una empresa privada qui les fixa o la visibilitat que una publicació tindrà dependrà de molts factors (tipologia de contingut, pagament per ser més visualitzat...). M’agradaria, però, fixar-me en com aquest suposat empoderament que suposa tenir o donar-nos aquest altaveu acaba provocant-nos un enrocament. Twitter, un espai que s’ha convertit en idoni per a batusses i debats encesos, n’és el principal exemple. De tot el que allà s’hi cou cada segon, em vull fixar, però, en un fet: molt poques de les converses que s’hi estableixen acaben amb un “tens tota la raó”. Les xarxes socials i els canals d’expressió digital s’han convertit en terreny d’entrenament de l’egocentrisme. Un espai de suposada llibertat on es visibilitza que cada cop acceptem menys la divergència i on moltes vegades silenciem o modulem allò que realment pensem per no incomodar la nostra claca. Al món digital, més que en el real o físic, busquem interaccions que avalin allò que pensem, fet que ens acaba portant a la polarització i a la negació de les opinions contràries. Aquest fet no seria greu si això no traspassés el món digital. El problema és que aquest egocentrisme digital es transporta en el món real. L’univers digital s’ha convertit en l’escut on mostrar el nostre esperit guerrer destructor, sense lloc per al matís o l’error. Un lloc on està mal vist dir públicament que estàvem equivocats o que un fet o opinió es podia interpretar de moltes més maneres diferents de la nostra. La bona intenció inicial de ser un espai on tots tenim dret a manifestació ha acabat alimentant una cultura en la qual els usuaris estem més disposats a defensar les nostres pròpies certeses més que no pas un lloc on cercar la veritat o la comprensió mútua. Això també ha provocat que moltes persones ja no utilitzin el que podrien ser unes bones eines per la por a les repercussions que tindrà la meva opinió. L’autocensura en línia ha estat clau per anar alimentant comptes falsos, anònims on dir la nostra sense ser prejutjats. La decadència de la conversa ha comportat un augment de la falta d’empatia entre les persones. A través del telèfon o les xarxes socials es diuen coses que no es dirien mai cara a cara. A més a més, les interaccions són més superficials. Disposar de plataformes on amplificar el nostre missatge fa que ens acabem identificant més amb les nostres opinions, que no ens posem mai en dubte. Ens doten d’una falsa seguretat digital. Els retuits i likes són beguda energètica per no dubtar de res. Vitamines per rebatre la divergència amb l’insult o la mofa. La paciència, l’honestedat i risc personal que requereix una conversa profunda és una cosa del passat, tal com molt bé ha estudiat la sociòloga i psicòloga digital Sherry Turkle. Les tecnologies estan transformant la vida emocional en alguna cosa més superficial i menys profunda, ja que ens permeten evadir les dificultats i incerteses reals de les relacions humanes.

Al món digital es destil·la poc reconèixer que estàvem equivocats. L'efecte egocèntric que això provoca s'acaba transportant al pla real

Tens tota la raó