Vivien arraconats enmig de les muntanyes i encara els van aïllar més perquè no espantessin el turisme burgès que començava a arribar a principis de segle per prendre les aigües dels balnearis

“Caminem per la carretera que va de can Montagut a Ribes. El guia davant cantant una cançó entre dents, tot seguint el compàs que marca el metàl·lic soroll de les ferradures en marxar sota la grava.” Santiago Rusiñol Aquesta cita la fa servir Mònica Pagès en un excel·lent reportatge publicat en aquest diari el dia 4 de setembre, dedicat al Balneari Montagut. Aquest mes d’agost, quan vam passar pel costat del balneari amb una amiga per visitar la vall, davant la seva imponent presència va deixar anar un “oh!” de sorpresa. Els cotxes passen rabent, i el llegat de la història de l’edifici s’atura en el temps. Sap greu que Santiago Rusiñol no recopilés en els seus escrits la cançó que cantava el guia, per fer més real i cinematogràfica l’escena. Abans es cantava per qualsevol cosa, ara s’escolta molta música i per qualsevol cosa es canta poc. Llegint la lletra petita de l’article de la Mònica, diu que la Unió Intersectorial Empresarial del Ripollès (UIER) impulsa un estudi de viabilitat per convertir el balneari en un centre de wellness. La periodista fa un prec per recuperar l’espai i adaptar-lo al confort de la nostra època. Des de la gerència de la UIER s’explica que el balneari està pendent d’un estudi PECT (Projecte d’Especialització i de Competitivitat Territorial) que cofinança el Fons Europeu de Desenvolupament Regional per reconvertir-lo en negocis diversos: hotel, apartaments, esdeveniments, etc. (wellness). El projecte, un cop l’aprovi la Generalitat, i el virus ho permeti, es presentarà a possibles inversors. Un semàfor per alentir el trànsit posaria en verd la viabilitat d’aquest projecte, diu l’article. Escapço el romanticisme de l’article de la companya, interessant i bonic de llegir per les seves cites, per la descripció de la comarca i per evocar l’inici de l’enriquiment de la burgesia catalana, perquè més enllà d’imaginar-nos dins del balneari, les històries més refinades d’Agatha Christie i del seu detectiu Hercule Poirot, mentre l’hermosa lluna, un fanal suspès en l’èter il·lumina el paisatge imprimint-li una tinta trista i vaporosa, hi havia uns habitants de la vall que vivien arraconats enmig de les muntanyes i que van aïllar encara més perquè no espantessin el turisme burgès que començava arribar, a principis de segle, per prendre les aigües dels balnearis. Els anomenaven els golluts perquè, a banda de tenir una estatura molt baixa, tenien goll (creixement de la glàndula tiroide a causa d’una alimentació mancada de iode). El meu pare me n’havia parlat, dels golluts de Ribes, i per mi sempre van ser uns personatges plens de misteri. No debades des del 2014 ha començat a caminar el Festival Gollut per dignificar aquestes persones que els habitants de la comarca repudiaven. Aquest certamen és un referent de l’audiovisual i fotografia amb compromís. I escapço també el romanticisme de l’article perquè, ara més que mai, s’ha de garantir que el diner públic tingui un ús social i no particular. S’ha de mirar cap al futur invertint per un bé comú. Cal especificar amb detall la lletra petita d’aquest wellness. Ja n’estem tips, de ser golluts i pagar el beure.

Vivien arraconats enmig de les muntanyes i encara els van aïllar més perquè no espantessin el turisme burgès que començava a arribar a principis de segle per prendre les aigües dels balnearis

Terra de golluts