Sort que enmig de la tragèdia han saltat espurnes de solidaritat espontània com la que ha engegat amb la mà al cor Abel Peraire, pastor i ramader del Soler de N’Hug, de Prats de Lluçanès

Pocs dies abans que esclatés el devastador incendi de la Ribera d’Ebre, vaig participar en una jornada impulsada pel Consell Comarcal que tenia com a objectiu contribuir a esbossar les línies mestres d’un pla d’acció que ha de permetre orientar i donar un impuls a la venda directa i de proximitat dels productes locals. A la sessió hi participaven pagesos, petits productors, artesans i hostalers de la comarca. La Ribera d’Ebre és eminentment agrícola, amb molts petits productors que malden per sobreviure tot fent productes que el mercat valori per les seves singularitats i diferències, malgrat el predomini d’una agricultura de producció intensiva que segueix ocupant gran part dels cultius. L’agricultura ofereix a la Ribera d’Ebre un ampli ventall de productes excel·lents. Uns olis d’oliva –sovint provinents d’oliveres centenàries i de varietats poc conegudes– que hi canten els àngels; uns vins d’excel·lent qualitat, situats per bo i per dolent en una cruïlla entre les prestigioses denominacions d’origen de Terra Alta, Montsant i Priorat; una fruita de pinyol, particularment cireres, dolça com la mel; i un reguitzell de petits grans productes, com ara la cabra de Resquera, en perill d’extinció, que malden per sobreviure en un medi ple d’adversitats. Bona part d’aquesta petita agricultura i ramaderia, conscient del valor de la diferència, produeix en ecològic o està en vies de conversió. Al costat d’aquesta realitat tan dispar, n’hi conviu una altra, encara de més difícil encaix, que és la que representa un sector industrial simbolitzat per Flix i Ascó amb un fort impacte sobre el medi ambient i amb un altre de menys rellevant sobre l’economia local. Just pocs dies abans que el maleït foc ho engolís tot, la Ribera d’Ebre copava els informatius, una vegada més, pel moviment d’oposició a la instal·lació d’un nou abocador a Riba-roja d’Ebre; aquest és un altre sino del que es queixen els habitants de la comarca, que des dels despatxos on es planifica el territori s’hagi considerat tantes vegades que allò que ningú no vol a prop de casa (una central nuclear o un abocador industrial) hagi anat a parar-hi irremissiblement com si allà fos el barri baix del país. I s’hi cala foc. Un foc ferotge que ha costat Déu i ajut (i hores infinites de treball de bombers i voluntaris) apagar. Un foc que ha posat, un cop més, al descobert que darrere aquest eufemisme anomenat paisatge hi ha realitats que construeixen les persones. El propi paisatge, tal com l’entenem avui, és, de fet, fruit d’allò que fan o deixen de fer els humans que l’habiten. Que deixen proliferar bosc i sotabosc o cultiven terres, o hi fan abocadors. El foc de la Ribera d’Ebre, encara massa tendre a la memòria per analitzar-lo en fred, ha posat tràgicament de manifest com és la terra que tenim i com ha estat la gestió i planificació que se n’ha fet a les darreres dècades. Quan la terra és víctima del malgovern qui més hi perd és qui hi viu i en viu. Perquè l’agricultura és terra viva. Sort que enmig de la tragèdia han saltat espurnes de solidaritat espontània com la que ha engegat amb la mà al cor Abel Peraire, pastor i ramader del Soler de N’Hug, de Prats de Lluçanès, per fer possible que un altre pagès, Pere Jornet, de la Torre de l’Espanyol, pugui tornar a tenir ramat i a viure’n.

Sort que enmig de la tragèdia han saltat espurnes de solidaritat espontània com la que ha engegat amb la mà al cor Abel Peraire, pastor i ramader del Soler de N’Hug, de Prats de Lluçanès

Terra, foc i solidaritat