És el Dia de la Mare i t'hauria de fer un obsequi, però el millor present me'l vas fer tu a mi el dia que va decidir tenir-me, perquè no hi ha regal més gran que poder ser la teva filla

Aquest diumenge és el Dia de la Mare. Les marques ens bombardegen des de fa setmanes amb anuncis que ens recorden la conveniència de fer un regal a la persona que ens va donar la vida (o que ens va acollir des de petits; si per alguna circumstància la primera no va poder fer-se càrrec de nosaltres en arribar a aquest món). És això, una “mare”, tan sols? N’hi ha prou amb un grapat d’euros un cop l’any, en forma de regal, per equilibrar la balança? I penso en totes aquestes dones, abans de ser mares (embarassades o en procés d’adopció), imaginant la criatura que al cap de poc tindrien en braços. El desig que el nadó nasqués sa i fort, jugant a endevinar si seria ros o morè, si tindria els ulls del pare o de la mare, si s’assemblaria als avis o no s’assemblaria a ningú. Imaginant com seria aquella criatura encara desconeguda al cap de cinc, deu o trenta anys. Parlant-li en somnis. Preguntant-se què li dirien davant d’una dificultat, com l’ajudarien a triar el camí correcte, si serien capaces de fer-ho millor (o tan bé) com els seus pares ho havien fet amb elles. Ser mare és la incertesa més gran de l’univers. És emprendre una aventura que, un cop iniciada, s’escapa totalment de tot control. És haver de reaprendre a confiar en el destí. És l’únic “per sempre” que es manté indestructible malgrat viure sumits en una societat on tot és cada dia més temporal. És saber que la humanitat ha avançat fins a cotes que semblaven impossibles, però que el moment del part és en essència la mateixa experiència catàrtica de l’època de les cavernes; que ara hi ha hospitals i mil controls, però que l’esperança, la por i la confiança continuen sent els ingredients bàsics d’un miracle incapaç de ser emulat per cap màquina. Dones disposades a posar en perill les seves pròpies vides per donar vida. Dones que veuen com el seu cos es transforma per acollir aquell nou ésser que els creix a les entranyes i que a voltes els arrabassa la pròpia identitat. Dones que, amb la criatura en braços, descobreixen que la conciliació és una quimera i la paritat una il·lusió. Dones que malden per seguir sent elles i mares al mateix temps. Dones que es desperten a cada plor, encara que siguin les 3 de la matinada. Dones que es queden despertes fins que la descendència torna sana i salva a casa després d’una nit de festa; encara que ja estigui a punt de sortir el sol. Dones que senten com a propi el dolor dels seus fills i filles, que desitgen veure’ls feliços a qualsevol preu, que anhelen veure’ls créixer i fer-se grans. Dones que comparteixen les seves victòries com si fossin un, que són pal de paller davant d’entrebancs i fracassos. Dones que intenten ser-hi sempre, tant quan les coses surten bé com quan la vida es trenca en mil bocins. Dones que batallen per fer-ho tan bé com saben, sense llibres d’instruccions, malgrat les discussions i les baralles inevitables, sempre dubtant de cada decisió presa. Dones per les quals no hi ha major alegria que veure als seus fills, un dia, formar les seves pròpies famílies; poder acomiadar-se’n en les velleses amb el convenciment que continuaran endavant amb fortalesa. No n’hi ha prou amb un dia l’any, per homenatjar-les. No n’hi ha prou amb un regal d’uns pocs euros, per agrair-los tanta valentia. Hi ha mares, maretes i marasses, però no hi ha major tresor que una mare que t’estimi. I jo avui, des d’aquí, vull aprofitar aquest espai per donar les gràcies a la meva mare per tot el que ha fet per mi: per ser sempre llum en la foscor, fins i tot en les pitjors de les tenebres. És el Dia de la Mare i t’hauria de fer un obsequi, però el millor present me’l vas fer tu a mi el dia que vas decidir tenir-me, perquè no hi ha regal més gran que poder ser la teva filla. Bon Dia de la Mare. T’estimo, mama.