Potser ens hem de preguntar si podria passar amb el sector porcí quelcom similar al que va passar amb el tèxtil a casa nostra

El tèxtil, i totes les activitats a ell associades com filatura, confecció, fabricació de maquinària o indústria auxiliar, va marcar les nostres terres des del 1850 fins a finals dels anys 80 del segle passat. Aprofitant l’energia del Ter, també del Llobregat, va ser la indústria bàsica afectant totes les relacions socioeconòmiques. Fora terme, creixerien les colònies tèxtils. En els pobles ja assentats, a les lleres naixerien les grans fàbriques. Es van intensificar els moviments migratoris, primer entre contrades catalanes, després amb vinguda de gent d’altres regions, principalment Andalusia, Extremadura o Múrcia, on les oligarquies locals, sense necessitat de gaires enginys industrials ja que les seves magnífiques i feraces terres els omplien la bossa, els impulsaren a buscar-se la vida. Semblava que no acabaria mai. I a la fi dels 90, allargant uns anys més en els fabricants de maquinària, quasi tot se’n va anar en orris. Resten certament molt dignes i valuoses indústries a ell relacionades, però incomparablement menys que el gruix perdut. Va passar simplement que al ser una indústria intensiva en mà d’obra malgrat els avenços tècnics, la producció se’n va anar a països com Pakistan, Turquia, Bangla Desh, etc., on a més es cultiva el cotó. Primers efectes de la globalització. Una mica semblant va passar amb els pellaires, establerts vora rius sense tanta força motriu com Ter i Llobregat, però necessaris per la seva activitat de ribera, Vic, Igualada. També un sector industrial capdavanter a escala mundial, que ha vist minvar el seu pes específic, derivat cap on hi havia mà d’obra més barata, menys exigències mediambientals i on es produïen principalment les pells. Per sort, també en resten elements valuosos. Ho hem vist, ho hem patit i suposo que si algú ho hagués pensat, advertit, el 1960-1970 hauria estat com a mínim ignorat. Però a redós d’això, potser ens hem de preguntar: podria passar quelcom similar amb el porcí a casa nostra? Un porcí osonenc amb prop d’un milió de places, 2.100 granges, fàbriques de pinso nostrades, sacrificis anuals milionaris als escorxadors. Capdavanter a Catalunya, i a Espanya, que fins ara era el quart exportador mundial. S’hi ha de reflexionar per qui pertoqui. Al meu entendre hi ha amenaces, però també factors que poden esvair uns finals com els del tèxtil o la pell, amb uns residuals, si passés, molt més alts i valuosos que en els altres dos àmbits. Com a amenaces, a més de les tradicionals de les contingències sanitàries, pestes, etc., que està ja acabant el boom de compres de la Xina, on disparen la seva pròpia producció fins a construir granges amuntegades en blocs en alçada. Com a altres amenaces al sector, l’evident baixada del consum de carn per cap almenys en el món occidental. Els augments de preus dels cereals i dels costos del seu transport poden provocar un èxode com en el tèxtil cap als països productors –Brasil, Ucraïna– un cop acabada la guerra, etc. Per sort la cria de porcs no és tan intensiva de mà d’obra i només influeix el factor de tenir a tocar l’aliment, a més de no tenir tants problemes mediambientals en aquelles grans extensions minus-abonades a l’inrevés de la nostra concentració. En aquest punt hem de copsar que en els darrers deu anys, a redós de l’augment de les exigències mediambientals lògiques, hem vist com grups aliens com Grupo Jorge, Piensos Costa, etc., que podien produir els grans volums absorbits per la Xina en indrets sense aquests problemes, Aragó enllà, es feien amb parts importants de la indústria osonenca, escorxadors principalment. És a dir els nuclis de control ja no són tots nostres, depenem de decisions alienes. I això es produïa quan en aquesta darrera època els ramaders d’aquí anaven corregint els desequilibris, tant en benestar animal com en contaminació, amb un major i millor control del femat de camps, millor aplicació suprimint les anteriors escampades al vol, amb avanços significatius en noves aplicacions dels purins, etc. Revertir les contaminacions d’amoni i nitrats de les nostres aigües portarà més temps, només estem en camí. No hem estat a temps d’evitar aquests canvis d’accionariats. Probablement el punt d’inflexió va ser la vaga a Esfosa del març del 2016. Però crec que el que pot evitar entre altres la sort del tèxtil serien, a més de la competència i treball dels nostres resilients ramaders, el fet de ser un sector, l’alimentari, vital i estratègic en qualsevol país. Quasi tota la roba i les pells ens pot venir de fora, però cap país amb polítics seriosos (mentre estem a Espanya, veient el pa que hi donen... deixem-ho entre parèntesi) deixarà perdre totalment sectors vitals com aquest. A més, com a molt positiu, Osona disposa d’un sector transformador del producte bàsic, el d’elaboració final, molt potent i capdavanter que podrà continuar oferint arreu els seus productes a partir de les nostres produccions. Osona es va recuperar de davallades com les del tèxtil i els pellaires i també ho podria fer d’una altra més, ni que fora una parcial del sector porcí. Però millor que passar aquests tràngols reactivament, és anticipar-los i posar-hi remei mentre n’hi ha, que hi són. El que no es pot fer és com l’estruç, no enterrem el cap. Dret i ben alt com les girafes, copsant cap on van els temps, ens pot estalviar ensurts.

Potser ens hem de preguntar si podria passar amb el sector porcí quelcom similar al que va passar amb el tèxtil a casa nostra

Tèxtil, pellaires… alerta amb el porcí