Va decidir anar a viure en una petita cabana de fusta feta per ell mateix al costat d'un llac, li agradava estar sol

Estem entaulats, 19 de març, dia del pare i aniversari de la filla gran. La família, els fills i els nets em regalen un llibre. No ho feu, si us plau, els dic, sabeu que a mi no m’agraden aquestes celebracions comercials; n’hi ha prou i massa amb el sant i l’aniversari! De fet és l’obsequi habitual. Què li regalem al pare i avi?, doncs un llibre, faltaria més. Moltes i moltes gràcies, vaig repetint mentre el desembolico; perquè tampoc es tracta d’aigualir la festa. Els fills i nets m’observen amb atenció. Saben que corren un gran perill, potser l’ha llegit?, el tindrà?, en té tants! El tinc a les meves mans, un llibre bonic, ben editat, tapa dura, nou i lluent: Els textos essencials de Walden o la vida als boscos (Cossetània, març 2022), amb il·lustracions d’Ignasi Blanch, pròleg de Gabi Martínez i traducció d’Anna Turró. El fullejo i el deixo sobre la taula. Veig cares d’expectació, el tens o no el tens?, em tornen a preguntar. Escolteu-me, ara us ho explico: per milers de persones de tots els països, Walden o la vida als boscos és una Bíblia; és com el Quixot. En tinc una prestatgeria plena, diverses edicions, totes molt valuoses. Walden s’ha de llegir i tornar a llegir. Aquesta edició que em regaleu segur que m’agradarà molt. L’any 1837, David Henry Thoreau tenia 20 anys, era fill d’un fabricant de llapis, i tot just havia sortit de la universitat. Va ser aleshores quan va decidir canviar l’ordre dels seus noms de pila, es convertí per primera vegada en Henry David; va fer un cop de cap, volia ser un altre i començar una nova vida. Vivia a Concord, una ciutat dels Estats Units d’Amèrica, del comptat de Middlesex (Massachusetts), a 26 quilòmetres de Boston, en aquell temps, fa dos-cents anys, eren quatre hores en diligència. Thoreau era un escriptor, un naturalista i un lector. Va voler fer un experiment, va decidir anar a viure en una petita cabana de fusta feta per ell mateix, al costat d’un estany, el llac Walden, d’aquí el títol del llibre. No era pas molt lluny, a poc més d’un quilòmetre de Concord. En aquest petit refugi s’hi va estar dos anys, dos mesos i dos dies. Quatre anys després va passar en net els dietaris i va escriure el llibre que em regaleu. L’any 2017 se celebraren els dos-cents anys del seu naixement, va ser com un retorn a Walden, es publicaren un munt de llibres d’aquest pioner de l’ètica mediambiental, llibres d’ell i sobre ell. Thoreau escriu sobre la vida: diu que estar despert equival a estar viu, no volia viure el que no era vida, volia viure una vida a fons, ben espremuda, “senzillesa, senzillesa, senzillesa...” –repetia–. Tinguem dos o tres afers i no pas cent o mil; es viu massa de pressa. En comptes de tres àpats al dia, si cal, feu-ne només un. Explica que podria viure perfectament sense el servei de Correus, “penso –escriu– que poques vegades transmet comunicacions realment importants”. I això, Thoreau ho deia fa dos-cents anys! Possiblement és el que ara escriuria sobre WhatsApp, Instagram i demés. En el llibre també ens parla dels sons: el soroll i el xiulet del tren que passa a prop de la cabana. Els tocs de les campanes dels pobles veïns quan el vent és favorable, el mugit distant d’alguna vaca, el cant dels enganyapastors, i el crit tètric de les òlibes i la serenata del mussol i els lladrucs dels gossos i el raucar de les granotes... També escriu sobre la solitud: “No m’he sentit mai sol ni oprimit per cap sentit de solitud, però una vegada, durant una hora, unes setmanes després de venir a viure al bosc, vaig dubtar si un veïnat proper d’homes no era essencial per dur una vida serena i sana... Des d’aleshores no he tornat a sentir aquella sensació perquè cada una de les fulles del pi es va eixamplar i es va omplir de simpatia i es va fer amiga meva... M’encanta estar sol.” Sí, nois, li agradava viure sol, i també era feliç quan plovia, deia que la pluja era gentil, que li regava les mongetes i que el mantenia a dins, a casa; la pluja no era depriment ni malenconiosa, sinó bona també per a ell. Va descobrir que tenia un instint cap a una vida superior o, tal com se l’anomena, de l’esperit, com la majoria dels homes, i un altre cap a una vida primitiva i salvatge; sentia reverència per totes dues. El nostre home alternava la vida al bosc amb hores i hores de lectura i escriptura; tenia cura del cos i de l’esperit –és el que hauríem de fer tots–. No tenia res d’anacoreta o ermità, un d’aquells homes o dones que es retiren sols a llocs apartats per fer penitència i oració. Thoreau rebia visites, parlava amb els llenyataires i els pescadors que paraven les canyes a la riba del llac, i sovint anava passejant fins a la ciutat, per sentir xafarderies. De la mateixa manera que passejava pel bosc per albirar els ocells i esquirols, passejava per la ciutat per veure els homes i els nens. La seva estada en una humil cabana, vivint una vida en contacte amb la natura obeïa a una recerca profunda de si mateix, sense oblidar que no estava sol al món. Fem sobretaula, remeno el cafè, els fills i els nets seuen al davant. Me’ls miro, dubto sobre si hauré sabut transmetre prou bé els meus sentiments sobre la filosofia de Thoreau i la vigència del ritme que proposava: “Camina, observa, respira.” Agafo el llibre i passo el tou dels dits per la portada, estic content, els dic, gaudiré llegint-lo; després anirà a parar a la prestatgeria, al costat dels altres Walden; no estarà pas sol, de tant en tant el fullejaré, així li faré companyia. Quan jo no hi sigui caldrà que ho feu vosaltres. Els llibres quan es troben sols perden l’ànima, es limiten a persistir... I no voldria que aquest seguís els passos del seu autor, que va morir l’any 1862, quan encara era molt jove, només tenia 45 anys. Quina llàstima! Tant de bo hi haguessin avui dia molts Thoreau. El món aniria d’una altra manera.