El somni de Martin Luther King continua sent, mig segle més tard, un anhel i un objectiu bàsic d’igualtat i justícia social. El malson del racisme, malauradament i vergonyosament, segueix tan viu com mai

L’assassinat de Georges Floyd a mans d’un policia a Minneapolis el passat 25 de maig ha sacsejat consciències de tot el món, posant de nou en primer pla la persistència del flagell racista als Estats Units. És, precisament, dels Estats Units d’on arriben sovint idees i moviments que ens serveixen de mirall, que admirem i reproduïm. Paradoxalment, és també d’allà d’on rebem amb tràgica regularitat alenades com aquesta d’aire irrespirable. Així, la mort de Floyd ha ressuscitat, de sobte, als ulls de tot el món, el vell fantasma del racisme tan ben incrustada en certes institucions –de manera notòria a la policia i als jutges– i subjacent en una part gens menystenible de la societat nord-americana. Des que va ser assassinat Martin Luther King, el 4 d’abril de 1968, a Memphis, a mans d’un sicari a sou, les morts de ciutadans americans de raça negra per motius racistes no han parat de succeir-se. Luther King havia esdevingut anys abans un referent en la lluita per la igualtat de drets dels negres americans, liderant una marxa pel treball i la llibertat arran de la vaga d’escombriaires negres que reivindicaven els mateixos drets laborals que els escombriaires blancs, on va deixar per a la història la cèlebre frase “I have a dream” (tinc un somni). Un somni, el de Luther King, que continua sent, mig segle més tard, un anhel i un objectiu bàsic d’igualtat i justícia social. Perquè el malson del racisme, malauradament i vergonyosament, segueix tan viu com mai. L’assassinat de Floyd n’és la prova flagrant als Estats Units, a la vegada que representa la punta de l’iceberg d’una discriminació que de manera intolerable s’escampa per tot arreu. També a casa nostra. Només hem de fer un cop d’ull a la pròpia història per descobrir fins a quin punt personatges de respectables llinatges catalans van fer fortuna, fins ben entrat el segle XIX, amb el tràfic d’esclaus d’Àfrica cap a les Antilles, particularment a Cuba. O de com algunes admirades obres modernistes es van bastir amb diners fruit d’aquest comerç de persones. Eren els nostres esclavistes, els negrers d’aquí. Més enllà de l’apunt històric, s’imposa una reflexió en profunditat. Només cal recordar l’episodi recent de l’agressió racista d’uns mossos a Sant Feliu Sasserra, pendent d’aclarir. O veure qui són i d’on venen aquells que treballen en condicions més precàries. Però també cal repensar a fons un seguit d’actituds quotidianes que de forma més o menys automàtica es reprodueixen entre nosaltres amb una freqüència preocupant. Començant per les pràctiques d’invisibilitat dels que tenen un color de pell diferent, uns costums diferents o una llengua diferent. Continuant per l’ús del llenguatge i el mal vici de posar etiquetes a les persones segons la seva procedència o el color de la seva pell. En aquest sentit, ens hem atipat d’escoltar aquest “eufemisme absurd” (com el qualificava Alex Grijelmo) d’afroamericans per catalogar els negres estatunidencs; una manera de discriminar-los en raó del seu origen, volent dir que aquests són americans que van arribar de fora, que en el fons són africans. Com si bona part dels blancs americans no haguessin vingut, així mateix, de contrades prou llunyanes. Tampoc aquesta, com tantes altres pràctiques detestables, no cal que la copiem dels americans, per més que ens acomplexin. Tot plegat són sovint trucs mentals per amagar o dissimular un sentiment atàvic que ens habita i que alguns conreen malèvolament: la por a l’altre, la por al que no és com nosaltres, la por al que és diferent. Només partint del principi d’igualtat extirparem l’odi sobre el qual es fonamenta el supremacisme racial. Més enllà de les transformacions del sistema, hi ha petites coses per canviar que estan a l’abast de tothom.

El somni de Martin Luther King continua sent, mig segle més tard, un anhel i un objectiu bàsic d’igualtat i justícia social. El malson del racisme, malauradament i vergonyosament, segueix tan viu com mai

Tinc un somni