Ella celebra anys i jo la celebro a ella i a la nostra amistat, que espero que s’allargui durant molt de temps

… que avui fa 50 anys. És una edat que sobre el paper pesa una mica, i potser per això hi ha tanta gent que la celebra amb més ganes que d’altres aniversaris. Ens agraden els números rodons i aquest ho és especialment o almenys ens ho sembla. És clar que els cinquanta d’ara no són com els cinquanta de fa vint o trenta anys i és clar que aquesta deu ser la frase més repetida a totes les festes dels cinquantins. Que sembli una excusa per intentar mitigar el pas del temps no treu que sigui veritat. El 1975 l’esperança de vida d’un català era de 73,6 anys, mentre que ara, segons l’Institut Nacional d’Estadística, amb dades de finals del 2024, els catalans vivim de mitjana 84,24 anys. Hem allargat 11 anys l’existència i la ciència i la societat han avançat prou com per bufar el cinc i el zero amb la sensació que encara tenim molt a fer i a dir. Fa trenta anys amb cinquanta anys cuidaves els nets petits a casa i ara a la mateixa edat encara vas a buscar els fills a l’escola. Però deixem la demografia i tornem a l’amiga. És tan meravellosa i es fa estimar tant que, en plena voràgine nadalenca, fa uns dies, va aconseguir reunir una bona colla d’amistats a casa seva per celebrar la vida. I en aquest cas no estic utilitzant un eufemisme, sinó que és una definició literal, perquè la meva amiga s’ha passat els darrers tres anys encadenant una operació mèdica darrere una altra, cada una més complicada que l’anterior, amb totes les incerteses i els neguits que això representa, però, això sí, sense perdre la força ni el sentit de l’humor. I estàvem allà, entaulats, conversant tranquil·lament, i jo pensava que només sis anys enrere aquesta trobada no hauria estat possible, bàsicament perquè no ens coneixíem. Estàvem allà, rient i fent plans, i pensava que no haver-nos trobat hauria sigut una llàstima i que que bonic i alhora desconcertant això de fer nous amics a tocar dels cinquanta. Quan donem voltes al tema de l’amistat tendim a rememorar els amics que vam fer a l’adolescència. La primera colla, el grup del cau o l’esplai, els companys de futbol o bàsquet..., aquells que ens van acompanyar d’una manera o altra en aquest moment tan important i alhora tan complicat. Els que passaven per davant de tot, els que ens feien de guia i de mirall, amb qui compartíem noves descobertes. La filòsofa Marina Garcés reflexiona en el seu darrer llibre, La passió dels estranys, al voltant de l’amistat i explica que aquesta ens transforma i ens acompanya “cap endins i cap enfora”, com un espai de refugi i de descans, però també de creixement. No hi ha un sol model d’amistat i, segons Garcés, és l’única relació social sense institucionalitzar, no hi ha contractes ni registres. Això encara la fa més especial. Però “en l’amistat no hi ha només complaença, també hi ha exigència”; cal cuidar-la i alimentar-la, saber créixer amb ella, trobar nous espais que encaixin amb el moment vital de cadascú i canviar-ne la forma, si cal, sense perdre l’essència. “És un espai de compromís i avui ens costa molt entendre què són els compromisos”, diu Garcés. A certa edat, quan ja fa temps que hem deixat l’adolescència enrere, si parlem d’amistats segurament serà perquè n’hem perdut alguna, un dol que cal transitar i que molt poques vegades es comparteix. Què en fem de tots els moments i records compartits? Doncs segurament guardar-los amb cura i aprendre a acceptar i a agrair-los que en part ens han ajudat a ser qui som. Tinc una amiga que avui en fa 50. Ella celebra anys i jo la celebro a ella i a la nostra amistat, que espero que s’allargui durant molt de temps.

Ella celebra anys i jo la celebro a ella i a la nostra amistat, que espero que s’allargui durant molt de temps

Tinc una amiga…