Tipus de pares
El Museu de la Ciència de Boston és un lloc prou atractiu com per anar-hi tot sovint força caps de setmana durant els llargs mesos d’hivern, temperatures negatives i paisatges coberts de neu que gaudim i patim a Massachusetts. Sales immenses i diferents on pots descobrir, emprant tota mena de sentits, meravelles del món que ens envolta. En un racó del museu, hi ha un lloc on proposen als nens algun tipus de prova (challenge) per tal de comprovar les seves habilitats i destreses i, sobretot, perquè s’ho passin bé una bona estona. A partir de material que donen a la canalla (botons, boles de suro, trossets de roba, gomes…), han de crear algun objecte que voli, que corri o que aguanti algun pes. I mentre els meus fills accepten amb més o menys alegria participar en aquest joc, jo em deleixo classificant els pares. N’he trobat de tres tipus:
Pares inactius (deixen que els seus fills muntin el seu giny, mentre ells es dediquen a estar concentrats en alguna cosa extremadament interessant que emana del seu mòbil. Aniran alçant el cap de tant en tant, comprovaran que el seu fill encara està engrescat o concentrat unint peces i tornaran a capbussar-se en les seves coses telefòniques importants); pares ajudants (es converteixen en l’ombra dels seus fills, i els poden xiuxiuejar o vociferar la millor opció per tal que el seu artefacte sigui el millor. Els animaran i quan entenguin que la mirada del seu fill vol dir “papa, calla”, intentaran, sense èxit, reprimir-se); pares que fan (aquests són els pensadors i creadors de l’andròmina que haurien de fer els seus fills. Tenen el nen al costat, amb els braços plegats i cara de pocs amics, mentre veuen que el seu pare és qui fa tota la feina, perquè vol).
Quin tipus de pare sou, vosaltres? Si no ho sabeu, aneu a algun Museu de la Ciència!