Tolerància o resignació
Notícia de fa pocs dies. Veïns enfrontats a jubilats petanquers penjant pancartes contra aquesta activitat executada en un parc públic just davant dels seus habitatges. Queixes sobre la fressa de les boles que per allunyar-ne de més ben situades prop del bolig apunten i ensopeguen amb les rivals, si hi ha sort. Queixes per les converses dels practicants. Aquí pot surar una certa lògica, perquè probablement amb l’edat alguns perden oïda i obliguen els companys a apujar el to. La defensa dels jubilats és que ho practiquen en un lloc habilitat pel municipi i que ho fan a s’hora baixa respectant les migdiades dels veïns i s’ha de suposar que les pròpies. Afer a Calafell, on els afectats més que contra la fressa es queixen del silenci de l’Ajuntament, que malgrat dir-los que eren provisionals va instal·lar els espais amb punts d’aigua i armaris per guardar embalums. Tema cabdal pels implicats, i menor per la generalitat de la gent. Però als no concernits ens pot fer pensar. Els que tenen l’edat dels petanquers podran recordar i explicar als nets com era la vida en els seus pobles abans dels polígons industrials i de les macrogranges.
Hi convivien en parets mitgeres amb els habitatges moltes activitats, tallers mecànics, fusteries, filatures. Els veïns comentaven amb orgull com de treballador era qui feia dos torns de les 5 de la matinada fins tard al capvespre, dissabtes matins inclosos.
Recordarem carrers nostrats on els edificis entre mitgeres, dits unifamiliars, aplegaven nombrosos components, amb avis (no hi havia residències), tietes solteres (la Guerra Civil havia deixat desproporcions pregones entre mascles i femelles) i fills (molts, no com ara que les famílies nombroses són excepció quan abans eren norma), i disposaven corts a planta baixa amb truges, conills i aviram. Això va durar fins que en guanyar-se més la vida –amb tantes hores extres era fàcil, malgrat que es guanyés poc, no es gastava res–, en una de les habituals oscil·lacions del preu del porc, sempre en una baixada, s’aterraven corts i s’habilitava un garatge per al flamant i desitjat Seat 600 o per al Renault Gordini. Aleshores cap veí remugava quan les truges cridaven a l’acostar-se’ls la mestressa amb el menjar, tampoc quan els garrins xisclaven fins que cadascú encertava xuclar la seva meta exclusiva. Òbviament, tampoc ningú es queixava ni de la pudor dels animals, de les mosques, ni la del femer on anaven les seves deposicions i la dels humans. Encara no hi havia clavegueram arreu ni molt menys depuradores. Femers que regularment es buidaven bombejant-los amb botes, que amb cavall i carro adobaven camps dels voltants perquè les collites rendissin més. Aleshores mancaven fertilitzants i s’havien de portar de terres llunyanes, com recordem en veure els murals de rajols ceràmics que encara queden, indicant-nos en el castellà preceptiu: “Abonad con nitrato de Chile.” Eren temps de treure les cadires al captard als portals a la fresca per petar la xerrada, hàbit a poc a poc anorreat per les irrupcions de les teles en blanc i negre. Dos canals amb el “vamos a la cama” i l’himne nacional. Però també foren temps de tolerància, acompanyada de dosis de resignació, fruit de les tibantors socials i les dificultats per tirar endavant. Govern dictatorial intolerant en contrast amb una ciutadania tolerant.
El torcebraç petanquer de Calafell defineix els nostres dies. És impensable haver de suportar enguany les fresses i pudors d’antany. Va ser lògic i modern transportar-ho tot lluny dels recintes urbans residencials. Els tallers, als polígons i les granges, a espais rurals aïllats. A Barcelona també es va produir el mateix canvi. Les grans vaqueries cèntriques que subministraven la indispensable llet, mató i iogurts als ciutadans es van transformar en els primers garatges a nivell de carrer, fins que La Caixa i Saba van començar a perforar avall. Avui exigim que no hi hagi talls de corrent, que s’atenguin les peticions de majors subministraments elèctrics –tothom ha de tenir dret a l’aire condicionat, òbviament–, però quan les elèctriques ens diuen que s’han d’allargar les vides pactades de les centrals nuclears, s’arrufa el nas. També es mobilitza fàcilment gent per oposar-se a tot parc eòlic o fotovoltaic projectat, malgrat que siguin energies dites renovables. Com que no generem prou energia, l’hem de pagar més cara importada de França o de l’Aragó; però compte, tampoc volem que es despleguin més xarxes de transport. No a les MAT. Un atzucac tot plegat. Potser entre la tolerància resignada quasi absoluta d’abans i la intolerància talibana d’avui hi hauria un terme mitjà virtuós assolible i recomanable.
Òbviament, també s’ha de dir no a la resignació. Si les coses es poden fer millor, s’ha d’aspirar que algú, preferentment escollit a les urnes i no imposat com abans, les hi faci, però hauríem de col·laborar amb ell més que estar-hi sempre i per principi enfrontat. Tothom pot anar compromès darrere de pancartes com no a la guerra i sí a l’amor, però si els teus veïns no ho entenen aixina, i t’envaeixen i colpegen, potser reaccionaríem com els ucraïnesos. No s’ha d’arribar a aquests extrems, però millor instal·lar-se en el bell mig.
Comencem a patir dels qui tenen el poder i les responsabilitats, a la vista de tanta intolerància i poca resignació de la població en general fruit dels temps, que ens intentin manyegar-nos amb les cites prèvies obligades. Amb aquesta exigència de fer-ho tot digitalment, o de viure sense diners en efectiu i controlats per uns bancs sotmesos als mandataris públics i que a partir de l’any vinent ja ens controlaran absolutament. Quan anàvem a escola, on, ara impensable, ens picaven les puntes dels dits o directament ens fotien clatellots, ja ens deien en castellà que “la letra con sangre entra”. No hem de resignar-nos que ens costi sang rebaixar la intolerància.