Els que em coneixen saben que sempre he estat una persona que se sent còmoda navegant a contracorrent. És en aquest context que he decidit fer el pas i tornar a la militància a ERC

El juliol de 2023 vaig prendre la decisió, llargament meditada, de deixar la militància d’ERC. Ho vaig intentar fer amb discreció, sense fer cap mena de soroll, per respecte i estima al partit. N’explicava les raons i marxava convençut i satisfet cap a casa. Entenia que després de 12 anys d’intensa activitat política necessitava passar pàgina. Encetar un capítol vital nou sense cap lligam amb l’etapa anterior. Si se’m permet el símil, en comptes de penjar les botes vaig optar per desfer-me’n, atès que ja no les necessitava. M’havien dit manta vegades que els primers mesos després d’abandonar un càrrec públic com el d’alcalde de la teva ciutat, molts acostumen a experimentar una sensació de buidor i nostàlgia. No va ser en absolut el meu cas. He viscut –i continuo vivint– tranquil i feliç allunyat de l’esfera pública i de l’univers polític (amb tot allò gratificant i també desgastant que comporta). Fins i tot m’atreviria a dir –i això em dol més– que m’he distanciat de Manlleu malgrat continuar-hi vivint. Segurament també necessitava aquesta distància. Quan vaig deixar el partit, tot i la reculada electoral a tot el país a les municipals del 23, ERC conservava grans quotes de poder a les institucions catalanes i governava la Generalitat en solitari. Haig de confessar que he contemplat amb estupor i tristor com el partit s’endinsava en una espiral de fallida, no només en vots sinó també en imatge i credibilitat. Els que em coneixen saben que sempre he estat una persona que se sent còmoda navegant a contra-corrent. Ara mateix el més còmode seria continuar contemplant els esdeveniments a la distància. Quan un partit és fort i ostenta poder es multipliquen les afiliacions (algunes motivades per interessos personals, malauradament massa habituals en el món de la política), però succeeix exactament el contrari quan aquest es debilita i les seves expectatives es tenyeixen d’un gris més aviat incert. És en aquest context difícil que he decidit fer el pas i tornar a la militància, una decisió tant o més meditada que la de deixar-la ara farà un any i mig. L’estima a aquestes sigles històriques pot més que la placidesa de la llunyania. Davant les dificultats, suport i compromís. Davant els sacsejos discordants lògics i comprensibles en tot moment de crisi, cohesió, entesa i respecte. Aquesta és la meva opció en aquesta etapa que ha encetat ERC amb l’Oriol i el seu equip al capdavant. Una Esquerra amb sensibilitats diferents, però totes respectables i necessàries. I encara hi ha una altra raó, igualment de poderosa. Aquest temps dedicat a la docència, he pogut constatar en primera persona una realitat que m’ha deixat estupefacte. Ho havia llegit en articles i escoltat en tertúlies i en puc donar fe: a molts adolescents els importa un rave la política i les poques vegades que en parlen a l’aula, sovint ho fan per empatitzar amb els discursos de l’extrema dreta. Vull que tornin al seu país, tot i que el meu millor amic és en Nabil, comenten amb certa sorna. Ara et parlo en castellà, perquè ja no som a classe, m’etziben alguns quan me’ls topo pel carrer. La socialdemocràcia –la democràcia, m’atreviria a dir– està en hores baixes i cal actualitzar-ne el discurs per fer-la creïble i novament atractiva. I si en aquest aspecte hi puc aportar el meu gra de sorra, estaré encantat de fer-ho. Faig el pas convençut i satisfet, com el dia que vaig marxar. Amb la voluntat de ser un militant de base, a la tercera, quarta o millor cinquena línia. Pel país i pel progrés. I sí, també, per la democràcia i les llibertats individuals i col·lectives.

Els que em coneixen saben que sempre he estat una persona que se sent còmoda navegant a contracorrent. És en aquest context que he decidit fer el pas i tornar a la militància a ERC

Tornar a la militància