Torras i Bages i l’educació
Les pedagogies emergents consideren que allò significat per les paraules innovació, originalitat o pensament crític és intrínsecament bo, en la mesura que contribueix al desplegament de l’autonomia de l’alumne. Correlativament, menyspreen allò clàssic, vell o dogmàtic, perquè consideren que exerceix una violència que limita, que coarta, que bloqueja, l’espontaneïtat de l’estudiant.
Josep Torras i Bages afirma quelcom que, als ulls de les pedagogies en voga, podria resultar paradoxal: l’única educació que no violenta l’autonomia i l’espontaneïtat de l’alumne és l’educació dogmàtica. En paraules seves: “La extirpación del dogmatismo es una tiranía, porque es una violencia contra la conciencia humana.” Convé precisar, per comprendre l’abast d’aquesta afirmació, què entén Torras i Bages per dogma: “Dogma viene a significar principio, y por los principios se comienza; no podemos ir más allá de los principios, porque entonces ya no serían tales.”
Per arribar a conèixer una veritat qualsevol, és imprescindible partir d’algun coneixement previ, i l’adquisició d’aquest coneixement, al seu torn, pressuposa un punt de partida anterior. Com que aquest procés no pot reproduir-se fins a l’infinit –perquè, altrament, mai no arribaríem a cerciorar-nos de res, ni tan sols que les patates del bufet són boterudes o que la suma dels tres angles d’un triangle és igual a 180 graus–, és indispensable admetre l’existència d’algunes veritats indiscutibles, els anomenats dogmes o primers principis.
La consciència humana, per la qual distingim si una acció és recta o no (“és bo ajudar la senyora X a creuar el carrer”; “és dolent atropellar la senyora X”), també està recolzada sobre alguns principis indemostrables: “Todos estos dogmas naturales de la conciencia humana, estos principios de conducta que no son susceptibles de demostración matemática, porque son de un orden distinto y superior […], no caen bajo demostración, porque son primeros principios, punto de arranque de nuestra vida moral.”
El fet que els dogmes no siguin el resultat d’un procés discursiu o raciocinatiu no rebaixa l’home a una condició passiva, convertint-lo en un mer espectador de la seva pròpia existència, en un individu que no viu la seva pròpia vida, sinó que és viscut per ella. Ben el contrari, els dogmes funden l’espontaneïtat i l’autonomia de l’home, ja que són condició de possibilitat per a la formulació de qualsevol judici pràctic, com ara: “Haig de portar la torradora a reparar” o “la setmana vinent adoptaré un gat”.
Com observa Chesterton, l’home que es nega a acceptar qualsevol tipus de dogma “retrocedeix fins a la vaguetat dels animals errants, fins a la inconsciència de la gespa. Els arbres no tenen dogmes. Els naps són singularment oberts de ment”. Perquè un infant pugui arribar a esdevenir el que està ordenat a ésser o, dit d’altra manera, perquè pugui arribar a esdevenir plenament ell mateix –i no es vegi reduït, per tant, a una vida d’arbre o de nap–, és indispensable que el mestre que l’educa conegui els primers principis que ordenen la seva consciència, cosa que no li resultarà excessivament difícil, perquè són els mateixos que ordenen la seva: només el pagès que posseeixi un bon coneixement de la naturalesa del cirerer serà capaç d’aconseguir que aquest produeixi el major nombre de cireres possible.
El pagès, certament, no ha fabricat la llavor ni tampoc és la causa eficient que la fa germinar. No obstant això, pot generar unes condicions ambientals adequades que afavoreixin el seu creixement, que la llavor realitzarà d’acord amb la llei inscrita en la seva naturalesa. El mestre, igualment, no imprimeix a l’alumne els dogmes o principis que regeixen la seva consciència, però sí que pot oferir unes condicions adequades pel seu cultiu, que és obra, exclusivament, de l’alumne. Des d’aquesta perspectiva, l’educació més lliure de totes i la més eficaç per assolir la plena autonomia i espontaneïtat de la persona humana és l’educació dogmàtica: “Estos dogmas o principios que existen en la conciencia, como unas semillas que han de ser fecundadas para el desarrollo del orden moral, no sólo de la vida íntima de cada hombre, sino en las relaciones interhumanas o sociales, es claro que exigen que la enseñanza de los niños, que es la formación de los hombres, sea dogmática […]. El dogmatismo, pues, existe en nuestra propia esencia, y querer extirparlo del hombre es un pecado contra natura, que llevaría, si fuese posible tal extirpación, a la destrucción de la naturaleza humana.” Si l’extirpació del dogmatisme, com sosté Torras i Bages, comporta indefectiblement la tirania, una educació no dogmàtica serà, necessàriament, una educació tirànica.