Un gran melodrama amorós contextualitzat en el moment que Napoleó vol dominar Europa imposant la seva república, i els conceptes triomfants de la revolució francesa

Despuntava la primavera romana i els terrats de les cases, tan típics, eren veritables vergers florits. Caminant per les vores del riu Tíber s’arribava al pont que connecta amb la ciutat del Vaticà. Miro a la dreta i apareix l’altre pont i el majestuós castell de Sant’Angelo. Immediatament em vingué un esvaniment com si tingués la síndrome de Stendhal, revivint intensament aquell moment operístic, situat al 14 de juny de 1800, quan Floria Tosca se suïcida, per amor, llançant-se des de la terrassa superior del castell de Sant’Angelo. Impactant! Però el castell és molt més que això, de fet era el mausoleu construït en pedra de travertí per l’emperador Adrià, l’any 135 dC. A dins de la cambra funerària encara s’hi pot llegir un poema reconstruït i escrit en llatí per l’emperador-poeta Adrià, i que diu: “Petita, delicada, ànima vacil·lant hoste i companya del teu cos, que ara desapareixes allà on tot és pàl·lid, rígid i despullat i no faràs més bromes tal com era el teu costum.” Sant’Angelo en temps de l’emperador Aurelià Honori (395-408) va passar de ser un mausoleu a castell fortificat, emmurallat, amb presó i guarnicions militars. La resistència mostrada davant les invasions del nord i els successius conflictes polítics al final de l’Imperi el van fer inexpugnable. El Vaticà quedava a menys d’un quilòmetre de Sant’Angelo i es va construir un pas secret que va servir, moltes vegades, per salvar la vida del Papa i la seva cort quan eren perseguits per qüestions religioses però, sobretot, pel poder temporal que tenia el Papa com a cap dels estats vaticans. Imaginem un exèrcit assetjant el Vaticà, volent fer captiu el Papa i quedant totalment desarmat en saber-se que la màxima autoritat civil i religiosa no hi era i s’havia refugiat al castell de Sant’Angelo. Entrar al Gran Teatre del Liceu al mes de juny, quan encara és clar fins a les 10 de la vesprada, per a mi és una mica estrany. Al Palau de la Música, en canvi, amb les seves fantàstiques vidrieres modernistes que deixen passar la claror, es percep més la màgica caiguda de la llum solar de començaments d’estiu. Al Liceu, a les 8 del vespre, es fa fosc i comença la funció de l’òpera Tosca, sense preludi ni obertura i que en aixecar el gran taló s’entra directament a l’obra. Tosca és una de les millors òperes de Giacomo Puccini, una peça magistral i un melodrama tràgic que no deixa ni un moment indiferent l’espectador i on les melodies i el bel canto el sedueixen, sense deixar-lo escapar durant tot el relat musical. Tosca es va estrenar el 1900, però l’acció se situa al 1800 quan l’exèrcit de Napoleó guerreja amb les tropes austríaques. El pes de l’obra, a part dels cors, del personatge d’Angelotti (baix), cònsol de la República Romana, i altres actors menors, el porta un trio impressionant: Floria Tosca (soprano), una coneguda i bella cantant lírica; Mario Cavaradossi (tenor), un pintor de prestigi, i el malvat cap de la policia romana, el baró Scarpia (baríton). Puccini es va inspirar en el drama La Tosca, de Victorien Sardou, representada a Milà i on actuava Sarah Bernhardt. L’obra el va fascinar i volia adquirir-ne immediatament els drets d’autor però ja havien estat venuts a un editor que aconsellat per Verdi, al cap d’un temps, va refusar l’encàrrec per dificultats tècniques i oferí el llibret a Puccini, un excel·lent compositor i home dotat d’una gran teatralitat. I així va ser un èxit espectacular i Tosca esdevenia una de les òperes més estimades i conegudes al món. L’estrena al Gran Teatre del Liceu de Barcelona va ser dos anys més tard, el 1902, després de les primeres representacions romanes. L’òpera es desenvolupa a Roma. El primer acte, a l’església de Sant’Andrea della Valle on Cavaradossi pinta una Maria Magdalena amb la cara de la seva estimada Tosca i apareix, fugint de la policia, el cònsol republicà Andreotti. El segon acte passa al Palau Farnese (actual ambaixada de França), on el malvat cap de la policia interroga Tosca, mentre tortura el seu estimat per encobridor i li proposa que es lliuri als seus desig carnals i tot serà perdonat. En fer-li un libidinós petó, Tosca reacciona i clava un punyal al baró Scarpia i el mata. El tercer acte, a Sant’Angelo [a la imatge d’aquest article], en descobrir-se l’execució del pintor Cavaradossi i l’assassinat de Scarpia, Tosca es llança des de la torre més alta del castell. Un gran melodrama amorós contextualitzat en el moment que Napoleó vol dominar Europa imposant la seva república, i els conceptes triomfants de la revolució francesa. Diuen que quan Napoleó es va trobar amb el Papa, li etzibà: “Ara acabaré amb l’Església!” I el Papa, circumspecte, li respongué: “Miri, nosaltres fa prop de 2.000 anys que ho intentem, i encara no ens n’hem sortit!”