Tot segueix igual?
Van passant els dies i el virus no convidat, no volgut, ens continua donant pel sac. Ens ha canviat de dalt a baix i transversalment. Si fins fa poc quan anant per Barcelona o alguna altra capital europea vèiem alguna persona, generalment asiàtica, que singularment passejava o feia turisme amb una màscara a la cara que li tapava nas i boca, de manera superba ens la miràvem pensant que nosaltres no hi aniríem mai, així. “Ves què diran?” Si a alguns ja els costa disfressar-se per Carnaval, on tot s’hi val, com pot anar pel carrer tapat així? Doncs ara resulta que a qui mirem malament, a qui estem a punt d’esbroncar defensant el bé general, és a aquella persona que passa prop del nostre espai vital a cara descoberta! Tots i totes estem controlant els nostres semblants, a veure què toquen o han tocat, no fos cas!
Enmig de tot aquest enrenou mundial, potser fins i tot hem agafat consciència que la deriva liberal extrema o neoliberal que prenia la política econòmica mundial no era natural, va contra la vida entesa com a tal, despullada de qualsevol altre adjectiu. Sembla que la població mundial ho ha entès. El que no queda tan clar és si els que manen, que sempre són els mateixos amb diferents vestits o caretes (vaja una metàfora més apropiada!), faran res per canviar el rumb. Molt em temo que no. Només des de la força de cada vot individual i de cada convicció individual que som uns éssers vius i que amb aquesta condició no s’hi juga podem plantar cara com una colla de Davids contra un Goliath de moltes cares. Amb el que passa amb els estats és ben curiós: fan polítiques per les quals es van aprimant, van perdent múscul a cada passa, es van desfent de totes les eines per garantir el benestar dels seus habitants i ho van regalant tot al monstre que se’l cruspeix i a sobre, quan aquest monstre es posa malalt, l’Estat l’ha de curar i ben curat abans que res! Això no pot anar de cap manera! Esperem que sigui cert que canviarem de cicle a la que sortim d’aquesta sotragada i tornem a polítiques que serveixin per muscular els serveis essencials dels estats i que aquests no mirin el monstre sinó que es preocupin més dels seus habitants com a persones!
I mentrestant, anar contemplant les misèries d’alguns representants públics que perden el temps amb politiquetjos de baixa estopa. Hi ha un proverbi probablement xinès (quantes coincidències!) que diu que “quan el savi assenyala la lluna, el beneit mira el dit”. Molts personatges públics es pensen que tots som beneits i juguen a confondre’ns en tot el que poden. Ad exemplum, hi ha qui ven que, per ser l’estat més descentralitzat del món, s’ha de prendre competències a les comunitats autònomes; o que una pandèmia es controla millor a sis-cents quilòmetres que de més a prop; hi ha qui es fa inhabilitar per no treure a temps una pancarta i quan li buiden de contingut bona part del seu govern practica la rebequeria cada diumenge i prou; hi ha qui pacta i signa acords polítics per derogar una llei íntegrament i que, un cop aconseguit el que volia, converteix el tot com a sinònim d’una part; hi ha qui publica normes al butlletí oficial mitja hora abans de ser aplicades, com aquell que tothom estigués despert a aquelles hores esperant la seva última ocurrència; hi ha qui diu que convocarà eleccions per uns motius tan sòlids que fins i tot donen per fer una compareixença oficial i, curiosament, quan se li demana que concreti toca el violí (potser perquè per partitura hi té enquestes!), o com aquells polítics comarcals que es pensen que són ells que trien l’equip de govern d’un poble osonenc, decidint qui és bo i qui és dolent, qui ha de ser alcalde ara i demà com si fos el seu pati particular! En fi! Veure per creure! Com cantava en Julio Iglesias, al final les obres queden i la gent se’n va, qui vingui ja les continuarà perquè “la vida segueix igual”. O potser no!