Em considero un home afortunat perquè al llarg de la vida he pogut dedicar-me a allò que m'agradava, la docència i la recerca

Ara que soc més que mai a les envistes de la mort –tot i que no espero pas que m’hagi de morir en un termini breu de temps–, la vida em fa recordar que va arribant l’hora de fer un examen de consciència: El resultat, en serà allò que al jorn del judici hauré de presentar al Jutge just. I bé: donant un cop d’ull al que ha estat la meva vida, m’adono que, a pesar de les nombroses mancances, d’una banda he respectat i complert els antics manaments de la Llei de Déu i, d’una altra, he procurat sempre aproximar-me a l’únic manament –el de l’amor– preceptuat pel fundador de la Llei Nova. Ara: la vida és un cúmul de complexitats. Per això té uns aspectes tan diversos. Un dels principals és, sens dubte, el de la col·laboració a la continuïtat de l’espècie humana (a la qual he contribuït portant tres esplèndids fills al món). I, juntament amb ella, la recerca dels mitjans per a subvenir a les necessitats que comporta. Des d’aquest punt de vista, em considero un home afortunat. En efecte, al llarg de la vida he pogut dedicar-me a allò que m’agradava: la docència i la recerca, que són els pilars bàsics i ferms en què se sustenta l’activitat de l’escriptor professional. Sí: un escriptor professional; això és el que també i bàsicament he estat jo, sense grans aparatositats ni escarafalls –al capdavall pràcticament ignorat o desconegut pel gran públic i fins per una part dels especialistes–. Crec també poder-ho manifestar amb aquesta senzillesa, després d’haver lliurat gairebé quatre-cents títols, prop d’un centenar dels quals en forma de llibre. Com a professor, he tingut el goig de veure passar per les meves aules al llarg de quaranta-set anys d’exercici ininterromput alguns milers d’alumnes –de ca nostra o d’arreu del món– que han seguit amb atenció els meus ensenyaments, administrats tothora en la llengua estimada, sobre matèries relacionades amb la filologia llatina, que comprèn alhora l’estudi de la llengua clàssica amb la seva evolució fins als diversos parlars romànics i la lectura dels grans autors de l’antiguitat: Catul, amb els seus versos lleugers i llampants; Ciceró, amb la seva descripció de l’univers i la seva creença en la immortalitat de l’ànima; Virgili, amb la rica complexitat dels seus hexàmetres brillants i amb la seva elevada espiritualitat; Horaci, mestre excepcional en l’art poètica; Ovidi, amb les seves trapelleries amoroses afaiçonades en dístics elegíacs elegants i les seves detallades incursions en el món del mite; i tants i tants altres autors que feien la delícia dels sentits i de la ment, en l’obra dels quals anava penetrant a mesura que em preparava per a les explicacions de les classes. Pel cantó de la recerca, han estat objecte de les meves atencions alguns autors de totes les èpoques de la llatinitat així com de llengües i cultures modernes. Per davant dels meus ulls han passat els escriptors abans al·ludits i amb la meva ploma he traslladat al català les obres de tots ells i d’alguns altres dels més grans de la història de la humanitat: el sublim sant Agustí, professor de retòrica a Cartago, a Roma i a Milà, a la fi de l’època antiga, que amb el seu dens i extens tractat sobre la Trinitat, escrit amb una pulcritud exemplar i amb una saborosíssima prosa, maldava per acostar-se dins els límits del possible al coneixement de Déu a partir de l’home, creat per ell a imatge i semblança seva; l’anònim Enamorat de Ripoll, autor d’una vintena de poemes en metres variats de qualitat desigual; l’humanista Erasme de Rotterdam, gran erudit, coneixedor excepcional dels escriptors de l’antiguitat, autor del celebrat discurs de la Follia –que l’immortalitzà–, modèlic des del punt de vista formal i tothora edificant pel contingut. Així mateix per mi parlaven també català l’Abat Oliba, Anselm de Canterbury, Robert Bellarmino, Baruch Spinoza, John Locke... i, més pròxim a nosaltres, expressant-se en una llengua moderna, Rainer Maria Rilke, autor d’unes enrevessades elegies escrites en un castell dreçat a la riba del mar Adriàtic. Vet aquí el meu honor, el meu màxim honor: haver pogut treballar en allò que més m’agradava, donant molt més del que en rigor se m’ha demanat, i emprant en la seva major part la natural llengua catalana, per tal de col·laborar com el qui més en el manteniment de la seva dignitat i en l’impuls de la seva elevació i en l’afermament de la seva identitat. No pas ben poc, a pesar del sovintejat sentiment de soledat i a la vista de l’escassedat de mitjans materials amb què la vida m’obsequiava...

Em considero un home afortunat perquè al llarg de la vida he pogut dedicar-me a allò que m'agradava, la docència i la recerca

Tot un honor. ‘In mortis examine’