No vull ni necessito un telèfon que em tingui tot el dia imbecil·litzat i pendent de la pantalla

L’egolatria d’escriure a EL 9 NOU i veure-hi el meu nom m’empeny sovint també a rellegir-me. Fa una estona posava a prova el meu amor propi amb la intenció d’entendre’m –que no sempre aconsegueixo– i revivia de nou aquella aberració inenarrable que es va fer a la muntanya del Calvari de Ripoll per construir la variant de l’N-152. En aquella època de principis dels vuitanta estudiava als Salesians, i tot sovint ens feien sortir de classe perquè les barrinades amb explosius que es carregaven el nostre paisatge més immediat no causés danys personals a alumnes i professorat. Altres vegades també ens havien desallotjat en simulacres per garantir que en cas d’emergència tot plegat es fes de la forma més civilitzada possible. I alguns cops també en trucades de broma advertint de bombes imaginàries al centre escolar.

Segurament el dia que ens calgui salvar el cul tots plegats ho intentarem molt barroerament, tal com ho va fer el 2017 Coscubiela o els seus cosins germans socialistes que inversemblantment ara governen Catalunya. Mentrestant, aquests mateixos segueixen torturant-nos a través de múltiples i poc imaginatius jocs de cucanya. Ara no és per fer-nos sortir de l’aula –un detall que agraíem perquè ens alleugeria de responsabilitats matemàtiques o pitjor encara de ciències naturals– sinó a força d’advertir-nos a través dels mòbils de suposades alarmes que activa Protecció Civil. A les comarques de ponent ho van fer dimecres, i segons sembla dimarts que ve ens tocarà a la Catalunya Central i la demarcació gironina. Es tracta d’un sistema d’alertes que en el futur hauria d’avisar-nos d’inundacions, incendis, riscos químics i altres anomalies amb un percentatge baixíssim que passin, però que no es poden descartar.

Paradoxalment, després d’una conversa telefònica amb Víctor Palomar, director d’aquest periòdic, el meu Nokia es va morir dilluns passat, a l’edat de vuit anys. Vaig intentar reanimar-lo amb més convicció i ganes que si fos un jugador de qualsevol selecció espanyola de la merda d’esport que sigui, però no me’n vaig sortir. Aleshores vaig recordar que tenia un altre Nokia esperant-me preventivament. Vaig desprecintar la capsa, el vaig treure i el vaig activar. Dimarts a l’hora que sigui que facin sonar l’alarma no m’arribarà. I com a mi, a molta altra gent. No en sé el percentatge, però no en formo part. No soc ni 5G, ni 4G, ni en tinc cap necessitat.

No vull ni necessito un telèfon que em tingui tot el dia imbecil·litzat i pendent de la pantalla. Prou que n’estic quan arribo a casa i engego l’ordinador. El capellanot amb cara de restrenyiment que fa de president de la Generalitat es deu pensar que té raó en tot, però si vol advertir un municipi d’alguna emergència segur que és molt més efectiva la sirena antiaèria que ja funcionava durant la Guerra Civil que no pas l’individualisme que propugna ara a través d’uns telèfons que no tots duem a la butxaca. Perquè tothom no existeix.