Traïdora immediatesa
El cas de l’apunyalament a Torelló és el paradigma de la precipitació. En un context de percepció d’inseguretat, amb actors d’extrema dreta instrumentalitzant qualsevol incident, amb informació i opinió barrejant-se en tertúlies infinites a les xarxes, és lògic que el govern vulgui fer-se un lloc en aquest debat. Però la seva urgència per ocupar l’espai informatiu, en aquest cas, ha contribuït a la desinformació.
Dimecres, a les 12.48 h, la consellera d’Interior va escriure al seu compte d’X un missatge que començava així: “Aquesta nit un metge del CAP de Torelló ha patit una agressió greu amb arma blanca.” Dues hores després, el Departament va publicar un vídeo de Núria Parlon: “Tot el nostre suport a la víctima i al personal sanitari.” La reacció no va ser només virtual. La consellera de Salut, Olga Pané, va visitar el metge ferit a l’Hospital de Vic i es va reunir amb la direcció del CAP de Torelló. El mateix dia, la delegada del govern a la Catalunya Central va assistir també a la concentració de suport a la víctima i al col·lectiu sanitari.
Cinc gestos que feien pensar, inequívocament, que l’agressió estava vinculada a la professió de la víctima i denotaven gravetat, ja que no és habitual que el govern es mobilitzi per incidents d’arma blanca. De mitjana, n’hi ha 10 al dia, segons dades dels Mossos. Lluny d’això, el cas ha fet un gir: la principal hipòtesi –perquè així ho va admetre la víctima, segons va avançar El País– és que la parella del facultatiu el va apunyalar després d’una baralla domèstica. En un primer moment, l’home va mentir dient que era un atracament per no assenyalar-la.
Tot ens porta a pensar que, sense saber-ho i amb bona voluntat, el govern volia anticipar-se per evitar un altre debat tòxic com el del crim de Manresa. Els ingredients, a priori, eren similars: un suposat referent comunitari com a víctima; un atracament, i d’escenari, un municipi de la Catalunya Central, on la percepció d’inseguretat ha crescut i on es nota l’alè d’Aliança Catalana al clatell. Amb Manresa, Parlon va pronunciar-se dos dies després del crim, ja amb més dades, per desmentir les notícies falses sobre la nacionalitat dels agressors i enarbolar la bandera de la convivència. Aquell va ser un exercici polític, i valent, però és arriscat convertir-ho en una estratègia habitual. A Torelló, calia aplicar la necessària prudència que ha de regir sempre la informació policial en un moment tan embrionari de la investigació.
En el periodisme, la falta de rigor i de prudència pot fer-nos pagar un preu molt car: produir notícies falses, fins i tot, sense voler-ho. I, en el cas de les autoritats, caure en aquest error no és inocu. Pot generar desconcert i desafecció dels ciutadans. “Per què es parla d’un metge del CAP si va ser un robatori lluny de l’ambulatori?”, es preguntaven els veïns quan va començar a córrer la notícia. Aquesta desconfiança també s’instal·la en els periodistes. D’una banda, veuen com s’abandonen els canals d’informació habituals per explicar-ho directament des de perfils polítics a X. I de l’altra, no entenen que fonts oficials com Salut o Interior posin l’accent en la professió de la víctima quan els indicis que tenien els Mossos anaven en una altra direcció.
El govern hauria reaccionat igual si la víctima hagués estat un carnisser o un mecànic? No ens correspon respondre-ho, però és ingenu desvincular aquest cas del malestar del col·lectiu sanitari i del context electoral, especialment, amb les municipals del maig a l’horitzó. Amb l’ànim de traslladar control i contundència, les autoritats, també les locals, han volgut córrer massa i, en el cas de Torelló, han caigut en el mal que pateix el periodisme: la traïdora immediatesa.