Si no estàvem disposats a usar la violència, no podem acusar els que van arribar fins al carreró sense aparent sortida d’enredar-nos. Menys encara si van haver de patir presó

L’efusivitat que cada Onze de Setembre i 1 d’Octubre denoto en el meu àmbit més proper sembla difuminar-se de cop quan s’acosten eleccions catalanes i es constata de nou com l’esperit dels colonitzadors espanyols i els seus marrans locals aconsegueix uns resultats gens menyspreables. El llop o la guilla dins del galliner que sempre ha exposat el pardinenc Jordi Perpinyà es posa en evidència i ens mostra com un altre Jordi, de cognom Pujol, no tenia massa raó quan deia allò que “és català qui viu i treballa a Catalunya”. Més aviat en tindria l’últim punt del decàleg de Carnet d’Identitat Catalana on es llegia que per ser català només fa falta “voler-ne ser”. Certament, hi ha catalans d’esperit que probablement ni hauran viscut ni treballat un sol dia al nostre país, i, per contra, n’hi ha molts que hi han nascut, viscut i treballat i no se’n senten en absolut, o potser només parcialment. Que és com voler fer un rom amb coca-cola, i només posar-hi el refresc. A tots aquests catalans que afirmen ser-ne, però aplaudeixen amb les orelles els triomfs de seleccions espanyoles o esportistes que aixequen sense cap rubor l’estanquera després d’una victòria, o que voten partits d’obediència als aparells instal·lats a Madrid, certament no els entenc. I que es facin trampes al solitari no em sembla especialment greu. Però sí que ho és que ens trampegin a la resta del país. També fan trampes aquells que ens refreguen que tot el procés era una gran mentida. Menteixen els que aleshores hi estaven a favor i ara fan escarni als líders que ho van intentar, acusant-los d’haver-nos enganyat. Tots plegats sabíem –en cas de no viure a un món imaginari– que l’Estat espanyol no es quedaria amb els braços plegats i que utilitzaria els mitjans al seu abast per sufocar qualsevol insurrecció. Si no estàvem disposats a usar la violència, no podem acusar els que van arribar fins al carreró sense aparent sortida d’enredar-nos. Menys encara si van haver de patir presó. Per molt que quan n’han sortit alguns s’hagin comportat com a ganyons i botiflers. Una trampa similar és la que repeteixen com cotorres alguns tertulians de qualificar el referèndum de l’1 d’Octubre com a il·legal. Sobretot perquè s’obliden d’assenyalar Espanya com a règim penitenciari per tots aquells que no volen ser-ne, a més, sense solució de continuïtat. I no, no tots els que vam viure amb il·lusió aquella efervescència independentista n’estem decebuts, ni abatuts, ni deprimits. Al contrari, molt contents d’haver visibilitzat la nostra disconformitat en formar part d’un estat que ni ens respecta –el rebregament perpetu del català ho demostra– ni ens vol per res més que per pagar. Una pintada recent al carrer dels Valls de Ripoll recorda que no hi ha persones il·legals. Totalment d’acord. Tal com un carnet obligatori que diu que som espanyols no té cap veracitat, el fet de no tenir documentació tampoc et converteix en més o menys persona. Més controvertit és que ens vulguin fer creure que un país sense estat com el nostre, i amb els recursos limitats, sigui capaç de cobrir les necessitats d’una immigració sense límit. El rebuig creixent del bonisme per bona part de la població no es pot rebatre amb l’adjectiu feixista, excepte que vulguin buidar-lo de significat. I menys encara tenint com a representant de la bel·ligerància esquerranosa Jéssica Albiach, coneguda per delatar de forma vergonyosa els companys de Parlament l’any 2017. Fariseus som i en pols ens convertirem.

Si no estàvem disposats a usar la violència, no podem acusar els que van arribar fins al carreró sense aparent sortida d’enredar-nos. Menys encara si van haver de patir presó

Trampes al solitari