Fa set anys vaig rebre una trucada que em va il·lusionar: tornar a col·laborar a EL 9 NOU. Escriure per a una rotativa sempre té un component més romàntic

Després de voltar el petit món periodístic ripollès, ara fa set anys vaig rebre una trucada que em va il·lusionar. Era un diumenge a la tarda, i en Jaume Espuny, en tant que director que esgotava les seves últimes setmanes a EL 9 NOU abans de jubilar-se, em volia fer una proposta per tornar a col·laborar en aquest periòdic. Aleshores jo estava en un diari digital, que es veu que era el futur del sector i ara de fet ja en deu ser el present. Però com que encara vaig amb un Nokia de molt poques G a sobre i a casa prefereixen el paper que les pantalles, vaig pensar que era un bon moment per tornar a escriure per a una rotativa, que sempre té un component com més romàntic. Divendres quan em llegeixi em semblarà que he estat un llepaculs de manual, però he de dir que també m’atreia tornar-hi perquè en comparació amb altres mitjans comarcals per on he passat està a uns quants anys llum de professionalitat a tots nivells. Aquí és on vaig fer les primeres passes en això del periodisme el 1984 redactant-hi notícies breus i fent trucades a les funeràries perquè em diguessin “els morts” i a l’Hospital de Campdevànol per apuntar-me “els naixements”, que de fet són seccions on sempre t’atures a buscar cognoms que et siguin familiars. Quaranta anys més tard, continuo intentant aprendre’n, sovint infructuosament, mentre la meva activitat crematística té bastant més a veure amb vehicles de dues rodes accionats per pedals. En una reunió de 2016 que vam fer a casa, en Jaume va explicar que l’ideal pel diari seria no anar a cap de les rodes de premsa a les quals ens convoquen. Per definició són l’antítesi del periodisme d’investigació. Algú et cita, apareix una persona que teòricament té molta ascendència dins d’una organització, i t’explica allò que pretén que redactis amb el menor esperit crític possible. Normalment, el periodista pica l’ham, i fins i tot hi ha professionals del sector que és on més còmodes se senten, perquè és la via més fàcil de treure’s la feina de sobre. I com que ja se sap que les empreses de l’àmbit de la comunicació no es poden permetre tenir assalariats que vagin a trucar a portes fredes perquè el que convenen són el màxim de metres quadrats de paraules al mínim preu possible, ja hem arribat a la quadratura de la roda de premsa. Per complementar la ignomínia d’aquest insubstancial subgènere periodístic hi ha les fotografies que el complementen. Com un bodegó o natura morta, solen repetir-se les composicions amb una taula i un micròfon omnipresents, i una, dues o tres persones compartint espai, sense aportar gran cosa més a la notícia que una col·lecció de cares fent-se l’important mentre et venen una moto sense frens ni segurament motor. En definitiva, si l’Espuny –que és qui més pistes m’ha donat de cap on he de dirigir-me per no ser més pèssim encara a l’hora d’explicar el que passa al meu entorn– va dir-me que fugi de les rodes de premsa com de la pesta, no tinc cap dubte que això és el més adient. Tot i que de vegades, com aquesta setmana, acabi caient en la temptació, per constatar que sempre hi ha qui em fa perdre el temps per no explicar res que pugui competir ni de lluny amb la secció de naixements, la dels morts o la vinyeta de l’última pàgina.

Fa set anys vaig rebre una trucada que em va il·lusionar: tornar a col·laborar a EL 9 NOU. Escriure per a una rotativa sempre té un component més romàntic

Trampes per a periodistes acomodats