Quan sembla que s’ha avançat, una altra onada et fa anar enrere i pots acabar amb l’aigua al coll. En la darrera dècada no tothom s’ha salvat

Fa 130 anys que hi ha manifestacions el Primer de Maig per reivindicar drets laborals. No s’ha fet tots els anys perquè a l’Estat espanyol hi ha hagut algunes dictadures que ho han prohibit com la de Primo de Rivera o la franquista, que va aconseguir que no es pogués celebrar durant 40 anys. Tot i així, no consta que mai la celebració hagués de fer-se com ara: sense sortir al carrer. Aquesta data és per recordar que l’any 1886 hi va haver una vaga convocada als Estats Units per demanar que s’apliqués el que s’havia establert per llei dos anys abans, que era la jornada de vuit hores laborals. A Chicago el seguiment de la vaga va ser majoritari menys en una fàbrica on una bomba va matar sis agents de l’ordre i això va provocar una persecució de sindicalistes i treballadors que va acabar amb vuit detinguts. A cinc els van condemnar sense proves a ser penjats a la forca i a tres, a presó. A finals de l’any 1899 la coneguda com a Segona Internacional, que agrupava sindicats i partits polítics de tendència socialista i comunista, va decidir organitzar una manifestació arreu del món l’1 de maig, en la qual s’exigiria a les autoritats de cada país la reducció de la jornada de treball a vuit hores, a més d’altres reivindicacions laborals. I així es va fer per primer cop el 1900 i fins ara. De les vuit hores es va passar a moltes altres demandes relacionades amb la salut dels treballadors o amb el salari. S’han continuat fent vagues i algunes han servit més que d’altres per anar millorant la situació laboral dels treballadors. En tots aquests anys, sens dubte, hi ha hagut alts i baixos en la cursa cap a un treball digne. A més, la dignitat és vista de manera diferent per l’empresari o pel treballador i per tant el raser que s’aplica també canvia. Des de la democràcia és quan totes aquestes reivindicacions han estat més visibles. De fet, des de l’any 1978, aquest dia és festiu a l’Estat espanyol. Però els que tenim una edat sabem que després dels primers anys d’efervescència a l’hora de reclamar drets, n’hi va haver uns quants en què s’esperava, en molts àmbits, que l’1 de maig s’escaigués en un dijous, divendres o dilluns per poder així fer pont i anar a la muntanya o a la platja. No es pensava a mantenir o reclamar drets. Fins a l’arribada de la crisi, quan semblava que es podria viure eternament a la punta de l’onada, el 2008. Aquell any, amb l’onada a terra, es van veure les misèries en molts àmbits laborals. Era un fet consolidat la jornada de vuit hores de treball, vuit de descans i vuit de lleure? El treball és un favor que fan els empresaris o és un dret? I sabem quins són aquests drets o hi va haver uns anys d’oblit de reclamar-los i mantenir-los? En l’edició del dilluns 27 d’abril d’aquest periòdic es parlava amb sis joves dels anomenats millennials –aquesta mania d’anar posant nom a les generacions–. Són els que ara tenen al voltant de 30 anys. Amb 30 anys els seus avis ja havien format una família, en general, nombrosa. Ells són persones molt ben formades –els van dir que així trobarien una feina millor i més ben pagada– que, en bona part, no poden treballar del que es van formar. Viuen a Osona o al Ripollès, però molts companys seus han hagut de marxar a altres països per fer amb condicions dignes la feina per a la qual es van preparar. Alguns tenen fills –tot just ara– i calculen que si en algun moment poden tenir un habitatge propi ja serà molt. Han enganxat una crisi rere l’altra i no veuen l’opció de millorar. La del 2008, quan sortien al mercat laboral, i l’actual, quan comencen a desenvolupar-se al món laboral. És cert que mai s’ha dit que fos fàcil. Els seus avis també dirien que no ho van tenir fàcil després d’una guerra civil. I els seus pares els van poder oferir aquesta formació. Avancem, segur? I cap on? Perquè en els darrers 40 anys en aquestes dues comarques s’ha vist molta destrucció laboral, noves indústries que tornaven al segle passat (no el XX sinó el XIX) en drets laborals, empreses que tanquen tot i anar bé perquè són competència que s’ha d’eliminar, contractes per hores, vuit hores que són més… Ep, que a l’altra cara de la moneda també hi ha empreses arrelades al territori i a la gent, un vincle que les fa menys fredes i més properes. Entre tots. Es diu sempre que hi ha una crisi. I sí, el món es mou entre tots. Sense empresaris no hi hauria treballadors i al revés. Els podem anomenar d’una altra manera però es complementen. Aleshores, per què al costat de casa hi ha tantes diferències entre el que poden guanyar uns i els altres? Buscar la igualtat és una revolució contínua. Ens ho ensenya la història. El que passa és que quan sembla que s’ha avançat, una altra onada et fa anar enrere i pots acabar amb l’aigua al coll. El salvi’s qui pugui no és un concepte nou. En la darrera dècada no tothom s’ha salvat. I des d’aleshores ha entrat al vocabulari la paraula ERTO, o ERO, o atur. I per a molts ha estat caure en un forat. Perquè el treball és, per a la gran majoria de la gent, el seu capital. I perdent-lo es perd tot. Fins ara. Aquest cop –un virus que ataca sense distincions i a tot el món i que ens obliga a estar aïllats– és diferent. Si més no, perquè sabem en temps real que està passant a tot arreu, gràcies a les noves tecnologies. També sabem que aquestes tecnologies auguren una nova revolució laboral, tot i que no estem segurs si serà per avançar en el camí que van encetar fa 130 anys aquells que volien una jornada laboral de vuit hores. Amb l’smartphone amunt i avall la feina acaba sent a tothora. El Primer de Maig no ha de ser mai més aquell festiu primaveral. S’ha de fer servir per al que es va crear: per reivindicar, com fa la Mafalda (Quino) en les seves vinyetes quan davant un rètol on diu “Prohibit trepitjar la gespa” es pregunta tota airada: “I la dignitat, què?”. D’aquestes dues crisis –i aquesta encara no sabem quant durarà– n’ha de sortir un treball digne, un salari digne i una vida digna. I la dignitat és el dret innat de les persones a ser tractades de manera justa i a reconèixer la seva vàlua amb respecte. Diria.

Quan sembla que s’ha avançat, una altra onada et fa anar enrere i pots acabar amb l’aigua al coll. En la darrera dècada no tothom s’ha salvat

Trepitjar la gespa? I la dignitat?