Jaume Collell | 19:15
Opinió

Al president Tarradellas li agradava preguntar qui era la persona més important de Catalunya i, quan li deien que ell, responia: “No, home, no. És el senyor Vilarasau de La Caixa”

Tres contrapoders

La mala memòria ens obliga a fer classes de repàs. Això és el que farem cada setmana des d’aquest racó. Així, no tan sols serà bo recordar certs fets del passat sinó que molts ens ajudaran a entendre el present.

Durant la presidència de Josep Tarradellas al front de la Generalitat li agradava preguntar als seus interlocutors:

–Vostè, qui creu que és la persona més important de Catalunya?

–Home, vostè, president.

–No, home, no. La persona més important a Catalunya és el senyor Vilarasau.

La mort de Josep Vilarasau el juliol passat m’ha fet pensar en les dues últimes dècades del segle XX. Aleshores, Catalunya era governada per Jordi Pujol, que va mantenir-se en el poder més de 20 anys. No obstant això, el que podia semblar un ús acaparador del poder tenia en la figura de Josep Vilarasau a La Caixa un contrapoder que barrava el pas a Pujol en la intenció d’intervenir en les decisions de la institució. Pujol, que no havia aconseguit fer sobreviure Banca Catalana amb capital jueu, pensava que podia fer realitat el seu somni d’un banc català amb la Caixa de Pensions. Malgrat els intents, no va poder col·locar mai en els llocs de comandament ningú de la seva confiança. Vilarasau li tenia la mida presa.

Una altra institució que va intentar controlar Pujol va ser el Barça, institució mítica i sentimental. Aleshores el president era Josep Lluís Núñez. Aprofitant que Josep M. Cullell es va presentar a les eleccions municipals de Barcelona i les va perdre, Pujol va intentar ficar Cullell en un lloc rellevant en el club culer i aquí tampoc no hi va poder fer res. Núñez, que era a més un constructor amb poder, ho dominava tot i va erigir-se també en contrapoder de la Generalitat.

Finalment, l’ovella negra de la plaça de Sant Jaume va ser La Vanguardia els anys en què Joan Tapia en va ser director. Això ho vaig viure en primera persona. Hi havia una relació de cert respecte per raons informatives. En una ocasió Pujol va enviar una entrevista amb les preguntes i respostes escrites. Es va publicar però sense signar. Hi havia tanta reticència que des de Palau es va propiciar la sortida del diari El Observador, en castellà, amb l’objectiu d’ensorrar el diari del carrer Pelai. Fou un fracàs total. Sort n’hi va haver d’aquell equilibri de poders i que cap es convertís en absolut.