Tres coses hi ha a la vida
No sé en quin moment vam començar a necessitar acompanyament psicològic per, senzillament, viure una vida normal. Suposo que no només té a veure amb el fet que s’hagin democratitzat les consultes dels psicòlegs i hagi caigut el tabú vergonyós de la teràpia, és que el món s’ha sofisticat de manera tan pronunciada i tan ràpid que pel camí hem anat perdent les cartes de navegar. Necessitem saber que hi ha rutes, estar segurs que portem bon rumb, segurs que arribarem a bon port. Necessitem certeses per contrarestar la inseguretat que provoca un entorn molt més canviant i inconsistent. La incertesa és una font de patiment, que no vol dir que les certeses immutables no fossin també una llosa.
En tot cas, al tauler de la vida sempre havia sigut força clar què era l’important i què era complementari. No era tan difícil de saber perquè era consubstancial de la condició de seguir viu: salut, menjar i per a tota la resta, treballar. Hi havia aquell famós tango que ja apuntava que tot plegat era més complicat i posava l’amor a l’equació, que és el que avui la majoria diria que dona sentit a la vida –perquè avui busquem un sentit terrenal a la vida.
Però quines tres coses hi ha a la vida? Un exercici lluminós és fer un salt enrere i pensar què va ser important per a la generació dels avis i dels pares, i després fer un salt endavant per pensar què serà important de tot el que estem fent ara quan ens arribi el final a nosaltres, o què ens reconfortaria si el final arriba abruptament demà mateix. És una manera molt senzilla d’esporgar el paisatge i veure que, en el fons, hi ha poques coses que siguin crucials, crucials de veritat. Així que tranquils: la majoria de vegades estem entretinguts amb succedanis de problemes, encallats amb alguna pedra tossuda o simplement badant pel camí.
Establir una llista de propòsits o prioritats pot ser un motor vital però també pot ser problemàtic, perquè pot passar que o bé no els assolim i la vida no tingui sentit, o bé ens equivoquem i la vida no tingui sentit o bé ens hi obsessionem tant que acabin per perdre sentit. Per a molts, els fills estarien al cim de la llista de coses importants, però dedicar-nos-hi en exclusiva com si fossin una espècie a protegir pot ser un viacrucis per a tothom. El sobreexcés d’energia pot abocar a l’obsessió.
Així que potser la qüestió és rebaixar exigències i expectatives, i rendir-nos a la idea que la vida no té cap sentit ni propòsit més enllà del que ens inventem per anar fent el camí agradable. Només cal un xic de seny i un poc de temps i un xic de món i un poc de sort.