Tribulacions d’un amic amb cotxe elèctric
En un bar de la Plana (de Vic) el nom del qual no vull publicitar, no fa massa dies vam trobar-nos amb un amic d’aquells amb certa panxa antiga, ben preparat i bon orador. És curiós que hi ha persones amb qui no cal pensar, quan ens trobem, si tindrem conversa o no perquè aquesta surt sola de qualsevol tema, sense preparar res d’antuvi, perquè sempre n’hi ha i fins i tot els temes, a vegades, no ens els acabem i hem de tornar a quedar per un altre dia. I en canvi, hi ha persones amb qui hom ja veu que, tret de les primeres frases, hi ha massa preocupació per trobar un tema i al final no se n’acaba de trobar cap. I no estic parlant d’intents de lligar amb algú, sinó conversa de bars o de terrasses ara que ve el bon temps.
Doncs bé, en una conversa d’aquestes d’un dissabte al matí qualsevol ens vam trobar asseguts, com deia, uns quants per fer-la petar. I mentre anàvem prenent posicions i rumiant què endraparíem, aquell amic del qual he parlat a l’inici, vam veure que arribava amb una mena de cotxe fantasma, no per l’aspecte del vehicle, sinó perquè a diferència de la resta no feia soroll, va arribar com una aparició no anunciada acústicament. A jutjar per l’aspecte del cotxe (netíssim per fora i amb una línia aerodinàmica moderníssima) vam deduir que era nou. Quan va entrar el nostre amic amb la mirada ja en vam tenir prou per confirmar-ho: s’havia passat al cotxe elèctric. No a l’elèctric genèric que diem quan ens referim a l’híbrid, sinó a l’elèctric al 100%. Evidentment, no s’ha de ser parent del famós detectiu Sherlock Holmes per deduir que la part principal de la conversa d’aquell esmorzar d’amics va girar, mai millor dit, al voltant de les bondats i les contres d’aquest tipus de cotxe. Tots vam tenir la sensació i l’esperança que faríem servir el nostre amic com a conillet d’Índies per valorar si en un futur, més o menys llunyà, ens passaríem també directament al cotxe elèctric o gradualment passant abans per l’híbrid. En aquesta trobada d’esmorzar de ganivet i forquilla el menjar, tot i ser important, no va ser la nostra principal preocupació, òbviament.
El nostre amic ens va explicar els seus primers dies atabalat a comprovar constantment quants quilòmetres li quedaven d’autonomia mentre conduïa, perquè es veu que un mateix trajecte no gasta el mateix anant que tornant, sobretot si l’anada és més o menys de pujada i la tornada al revés. Ens explicà la suor freda que va experimentar quan, en el seu primer viatge amb el nou cotxe, anant a la muntanya el nombre de quilòmetres li disminuïa més enllà dels que el plànol deia que tocaria! I com, en arribar a destí, va començar a fer una cerca detectivesca sobre els carregadors públics i privats que tenia a la vora i en el camí de tornada per si de cas. La tornada, com que es veu que aixecant el peu del gas i frenant es recupera bateria, la cosa va ser, amb paraules seves, “gairebé orgàsmic”!
Ara, un cop entrat en aquest món, domina a través de les aplicacions tots els carregadors públics i privats de prop d’on viu i d’on passa o vol passar. Així, doncs, superada la fase inicial de principi de pel·lícula de por està completament adaptat i defensa d’allò més els cotxes elèctrics: silenciosos, amb bona punta de velocitat, confortables, canvi automàtic, no contaminants, amb una sensació quan hi circules que estàs com surant la qual cosa el fa molt agradable i addictiu. Ens va convidar a fer-hi un volt, en dues fases perquè érem massa els voluntaris a provar l’experiència, i a fe de Déu que ens va encantar. Esperem que les administracions segueixin oferint carregadors elèctrics gratuïts al costat dels que són de pagament per fomentar aquest transport net i no contaminant perquè al preu que va l’electricitat sortirà molt car haver de carregar el cotxe tan sovint. Mentrestant, anem recopilant experiències i tribulacions del nostre amic per si cal fer com ell, en un futur no massa enllà.