A totes les cases on hem viscut aquests anys a Massachusetts hi ha aquest aparell endimoniat, que engegues per tal que s’empassi les restes de menjar que hi ha a la pica

El coneixement més exhaustiu que tenia de les trituradores americanes que estan ubicades a la cuina era d’haver vist la pel·lícula Gremlins, aquella obra mestra aleshores que si actualment la tornés a veure, n’estic convençuda, em faria adonar que els meus gustos visuals han millorat, o com a mínim canviat, ostensiblement. A totes les cases on hem viscut aquests anys a Massachusetts hi ha aquest aparell endimoniat, que engegues per tal que s’empassi les restes de menjar que hi ha a la pica. Al principi em feia por. I si se m’hi enganxa la mà? És qüestió de no posar-l’hi, gamarussa! I si surt un gremlin? De moment, encara no s’ha donat el cas. Però la realitat és que a dins de la trituradora t’hi pot caure qualsevol cosa, i si la salves no et sortirà tal com era abans.

Fa poc, el meu fill petit em va dir que havíem de canviar totes les culleretes. I doncs? Mama, estan totes destrossades! Em replica ell, amb cara d’aquesta condescendència que només saben expressar a la perfecció els adolescents. Aquell dia li vaig fer cas, i vaig analitzar amb ull crític les culleretes de casa durant més de quatre segons i mig, tot i que no va arribar als cinc. I he de dir que tenia raó. Mentre netegem els estris de cuina, les culleretes, entremaliades, van a raure a dins de l’espai on hi ha la trituradora, sense que nosaltres en siguem conscients. I quan engego la trituradora, el soroll del metall fent-se bocins ens avisa que aquest aparell endimoniat està atacant un dels nostres estris. Que jo sàpiga, encara no hem assassinat cap gremlin, amb la nostra trituradora. Que jo sàpiga. Em fa por posar-hi la mà per comprovar-ho.