Eren habituals les trucades a l'estil "és aquí on renten roba?" que tanta gràcia feia a qui les feia i tan poca a qui les rebia

Els joves que vam créixer durant les dècades dels setanta i vuitanta del segle passat teníem una relació amb els telèfons molt diferent que l’actual. Pràcticament tots eren fixos, excepte els de les pel·lícules d’espies que portaven a dins del cotxe i per algun miracle encara sense explicar trobaven sempre línia amb l’interlocutor de torn. A casa no va ser fins abans de marxar al servei militar que no en vam instal·lar un. En aquella època eren habituals les trucades de broma de l’estil “és aquí que renten roba?” que tanta gràcia feia a qui les feia i tan poca a qui les rebia. Ara, en canvi, les trucades telefòniques per molestar ja no són anònimes. D’ençà que algú va inventar l’identificador de trucades i paral·lelament van desaparèixer les cabines telefòniques, que la gent prou que se n’està, de fer broma. Ara qui molesta són els treballadors d’empreses que es dediquen a telefonar a porta freda per vendre productes que ningú els ha dit que necessiti. Aquesta fórmula era usual ja fa dècades als Estats Units, inventors de gairebé tot allò innecessari, però que acabem considerant tot just el contrari. Dan Fante, l’imprescindible escriptor, fill del no menys essencial John Fante, explicava al seu llibre Mooch (Sajalín Editores, 2001) com durant una època de la seva vida s’havia de guanyar la vida fent trucades a canvi de substancials comissions, i com això el va ajudar a deixar el consum indiscriminat de l’alcohol perquè ja tenia un altre objectiu més poderós a la vida. Sovint penso precisament que no m’aniria malament una copa, just al moment que despenjo el telèfon i escolto a algú a l’altra banda que m’anuncia que per raons de seguretat “la trucada serà enregistrada”. Bé, pràcticament mai ho diuen en català, i seguidament deixen anar amb molt poca gràcia una parrafada a tota velocitat i sense cap empatia cap al receptor, per intentar vendre qualsevol merdota amb més aviat poc interès. La meva primera reacció sol ser de demanar-los que no cal que ho enregistrin i seguidament penjar. Però sempre hi ha dies on estàs amb la guàrdia baixa i t’acaben entretenint prou estona fins que s’adonen que no et trauran ni un cèntim d’euro. Particularment ho he intentat tot per estalviar-me aquesta mena de telefonades. He rigut estentòriament, els he engegat a pastar fang, els he dit que era menor d’edat, els he cridat animalades mentre perdia els papers, he amenaçat de denunciar-los, he deixat el telèfon despenjat mentre seguien explicant la seva retòrica a l’home invisible fins que se n’adonaven, o he interactuat amb ells intentant vendre’ls també qualsevol cosa que em passava pel cap. Fins i tot em vaig fer de la Llista Robinson, una fórmula que m’ha servit per constatar la seva inutilitat absoluta: he seguit rebent telefonades i SMS com si s’hagués d’acabar el món. El sistema més inútil per intentar d’acabar amb una d’aquestes trucades és ser educat. En aquest cas els dones la mà i t’agafen el braç, l’espatlla, i fins i tot el coll, i te’l retorcen fins que l’amabilitat es converteix en desesperació primer, i en animadversió més tard. Però bé, suposo que tot plegat és molt legal i ajustat a dret. Per això, la legalitat cada vegada em sembla més un recurs d’aprofitats i poca-soltes, i la telefonia mòbil o fixa, una de les malalties tecnològiques més absurdes del segle XXI.

Eren habituals les trucades a l'estil "és aquí on renten roba?" que tanta gràcia feia a qui les feia i tan poca a qui les rebia

Trucades a porta freda