Onada lliure transoceànica de gran potència, produïda per una commoció sísmica que en atènyer la costa adquireix dimensions gegantines de desenes de metres i té efectes catastròfics.

Es tracta probablement del xenisme (‘nom estranger que designa una realitat d’una altra cultura i que és difícil de traduir amb precisió’, com ara ikastola, geisha o condottiero) que fa més honor al seu nom: el DIEC el defineix com “Onada lliure transoceànica de gran potència, produïda per una commoció sísmica que en atènyer la costa adquireix dimensions gegantines de desenes de metres i té efectes catastròfics”. Per sort, aquestes efectes catastròfics no els ha provocat en la llengua catalana, atès que no ha desplaçat cap terme ja existent –és el que tenen de bo els xenismes en relació als calcs: que no arraconen ningú per trobar el seu lloc–, però és evident que ha estat una onada de gran potència. Figuradament parlant, no cal dir-ho. Si tenim present que el famós tsunami que va donar a conèixer aquest mot al món es va produir l’any 2004, vol dir que en 15 anys ha tingut temps no solament d’entrar al caparró de tots els parlants sinó, cosa encara més difícil, al diccionari normatiu. A posta us he transcrit la definició que en dona el DIEC. Abertzale, braille o clínex els coneixem de fa força més temps i encara no han tingut aquesta sort.

Des d’un punt de vista propagandístic, l’elecció d’aquesta paraula (que en l’original japonès significa, literalment, ‘onada de port’) per part dels responsables de Tsunami Democràtic és un encert. La visualització de la idea que es vol transmetre és immediata i inequívoca. M’ha recordat un poc el que va passar a Itàlia fa pocs anys, quan la remuntada del Barça davant de l’Inter de Milà en unes semifinals de Champions va fer tanta forrolla que els mitjans aviat la van adoptar per parlar de l’actualitat política, allà sempre tan convulsa. Avui no és difícil de trobar titulars a la Repubblica o el Corriere que diguin, per exemple, “Salvini spera in una remuntada nelle prossime elezioni”.

Ara bé, allò que certifica que un mot ha entrat definitivament en una altra llengua és una fase posterior: quan crea derivats. És a dir, quan es difumina a la vista del parlant perquè queda integrat en una unitat superior. De moment ningú ha estat prou valent, o imaginatiu, o insensat, d’empescarse alguna cosa com “estem entsunamiats”, o “Que veniu a tsunamiejar?”, per exemple. El dia que això passarà tingueu per segur que tsunami s’haurà convertit, aleshores sí, en un mot nostre.

No sé, per cert, si en castellà passarà el mateix. És evident que allà tsunami no desperta tanta simpatia com aquí. I l’adjectiu que l’acompanya, democràtic, pel que sembla encara menys.