La majoria de les dones hem passat per una situació d’assetjament algun cop a la nostra vida, i potser sense ser-ne conscients. I si ho hem estat hem preferit no dir massa res per si la cosa ens acaba rebotant a la cara

“Tu creus que és veritat?”, em va preguntar una amiga quan li vaig treure el tema d’Íñigo Errejón. Confesso que em va sulfurar de forma automàtica i li vaig fer saber dient-li que si fins i tot ell ho havia reconegut, què més li calia? Ella, davant la meva reacció, es va intentar justificar dient que no volia dir això, però és evident que el subconscient la va trair. No hi ha dubte que ho portem interioritzat, fins i tot nosaltres mateixes: quan una dona denuncia un cas d’assetjament sexual, d’entrada, poca gent la creu, i això fa que ella s’hagi d’escarrassar el doble perquè li acceptin la seva versió a tràmit. El cas Errejón ha sorprès a tothom excepte a Madrid capital, que malgrat ser-ne plenament coneixedors es van convertir en còmplices del diputat de Sumar i el van tapar tant com van poder. Això sí, ara fa una setmana que es llepen les ferides i s’excusen sense perdó possible. De tota manera, una de les coses que més hem sentit preguntar és per què la víctima o les víctimes no ho van denunciar quan va passar i han esperat tant de temps. L’altra pregunta recurrent dirigida a una de les víctimes ha estat per què va accedir a anar a casa d’Errejón si ja l’havia agredit un primer cop. És a dir, qüestionant-la una vegada darrere una altra. Fins i tot l’he llegit a ella mateixa responent a aquestes preguntes al seu Twitter (X). La resposta és fàcil: no ho va fer per por i vergonya. I tornem a l’inici d’aquest article: d’entrada, quan una dona denuncia un cas d’assetjament sexual, se la posa en quarantena, i a sobre ha d’anar amb compte perquè se li pot girar en contra, n’hem vist molts casos. Però si, a més a més, es tracta de denunciar un home amb poder, encara es complica més. Estic convençuda que la majoria de les dones hem passat per una situació d’assetjament algun cop a la nostra vida, i potser sense ser-ne conscients. I si ho hem estat hem preferit no dir massa res per si la cosa ens acaba rebotant a la cara. Quan feia de periodista de veritat, més d’un polític havia aprofitat la seva situació de poder per deixar anar algun piropo fora de lloc o comentari que no tenia res a veure amb les preguntes que li feia. I malgrat que no soc de les que s’ofenen per un piropo, sí que és cert que en aquell moment s’evidenciava la impunitat de la qual se sabia afavorit, aconseguint incomodar-me i dificultant la meva feina. Recordo el cas d’un regidor que per concedir-me una entrevista havia d’acceptar anar a sopar amb ell. Sortosament no ho vaig fer. Però si hi hagués accedit hauria volgut dir que ell tenia barra lliure? La resposta és no, però darrerament m’he adonat que això encara no s’ha entès. Aquests dies he sentit barbaritats sortir de la boca d’homes del meu entorn com ara “digues-li tonto a l’Errejón…”, acompanyat d’una rialla còmplice. Amb mi no, amb l’Errejón. No dubto que ho fan sense cap mala intenció, perquè els conec i sé com pensen, però sí que demostra que aquest tipus de comentaris o actituds es perpetuen en la nostra espècie i, potser sense voler-ho, continuem empoderant l’agressor convertint-lo en un milhomes. Si mirem el cantó positiu del cas fastigós de l’Errejón, hi trobem unes dones que han vençut la por i s’han atrevit a denunciar-ho públicament. A dir en veu alta que un alt dirigent polític de l’Estat espanyol les ha agredit sexualment. No és fàcil, eh. És igual si és tard o d’hora, el més important és no deixar que casos com aquests quedin només com una taca negra en la consciència de les dones quan, precisament, en són les víctimes. Si mirem el negatiu veiem que les dones denuncien quan estan preparades per fer-ho, però sobretot quan estan preparades per ser qüestionades. Per desgràcia, no juguem a la mateixa lliga.