Quan la mobilitat encara hauria d’estar restringida, hem vist com el Servei Català de la Salut promovia que la gent s’hagués de traslladar per vacunar-se. En lloc de moure les vacunes prop dels domicilis, van creure que seria més raonable obligar els pacients a traslladar-se per ser injectats

No és pas d’ara, ni d’aquesta dècada, ni d’aquesta vida. Però la veritat és que no entenc res de res. Fa poc menys d’un any i mig que ens rentàvem les mans com si no hi hagués demà, que netejàvem molt més l’ampolla de gel de bany que acabàvem de comprar al supermercat que no pas el que el seu contingut ens higienitzava a nosaltres, i començàvem a fer gestos absurdíssims amb el colze per no haver de donar-nos la mà. La teoria de l’absurd en què tots plegats estem immersos va ser arrossegada per les consignes que des dels organismes oficials ens van dictar. Encara ara fa mal recordar que no van ser poques les persones que van morir als hospitals sense poder tenir la família a prop. Desconeixíem el virus i com prevenir-lo o atacar-lo. I dubto que ja el coneguem. Recordo famílies senceres al balcó de casa fent-nos avorrir el Resistiré del Dúo Dinámico durant la primavera de l’any 2020, policies, ambulàncies i altres cossos de seguretat desfilant com galls dindi amb els seus vehicles esperant que tots plegats els aplaudíssim. I vaig sentir aplaudiments, quan del que es tractava segurament era d’arremangar-se. Veïns de Montesquiu no podien venir a Ripoll i viceversa, excepte si era per treballar, perquè com sempre l’economia estava per sobre de qualsevol premissa. I llavors van arribar les PCR, el ministre espanyol Illa que es veia de lluny que no tenia ni idea de res ni falta que li feia, perquè manifestar-se per la unitat de la gran pàtria sempre té premi en la fira eterna de la mediocritat ibèrica, els militars fent el paperot al seu costat, i la nova normalitat on tot es va accelerar per sobre de les possibilitats que la pandèmia precisava. I altre cop una nova onada i a confinar-nos a casa, al toc de queda, i al delator que ens sortia de dins, com si no n’hi hagués prou amb l’empoderament que gràcies a les circumstàncies havia ultramotivat els uniformats. I uns mesos més tard, ja amb la vacuna circulant pels nostres organismes, els conspiranoics sucant pa en el desconcert global, i el virus mutant en noves soques, seguim etzibant pals de cec. Quan la mobilitat encara hauria d’estar restringida, hem vist com el Servei Català de la Salut promovia que la gent s’hagués de traslladar per vacunar-se. En lloc de moure les vacunes prop dels domicilis, van creure que seria més raonable obligar els pacients a traslladar-se per ser injectats. Ripollesos vacunant-se a Barcelona o a Girona o a Manresa, i barcelonins fent-ho a Berga o a Puigcerdà o a Ripoll mateix, a la recerca de les respectives dosis de Moderna, Pfizer o Astrazeneca. Tot plegat molt raonable, decidit per gent amb estudis, o simplement amb càrrec. I llavors demanen als joves que no es trobin a la nit a polígons decrèpits per emborratxar-se fins a caure rodons. Un dia, espero, diran que la Covid ja és història. Però al nostre cervell hi persistirà la submissió, la por, i espero que també la percepció que aquells que ens governen piquen de bieles.

Turisme de Pfizer