Article del filòleg Pau Vidal

Als 70 i 80 els franquistes encara no dissimulaven gaire –després n’han anat aprenent– i resultaven molt visibles, tant en forma de partit (Fuerza Nueva et alia) com de grupuscles de joves intimidant vianants. Uns i altres eren anomenats ultres, reducció del compost ultradretans. De fet, els diccionaris ja incorporen aquesta accepció: ‘Dit generalment de les ideologies, les persones i els grups polítics o religiosos que mantenen amb intransigència i radicalisme actituds d’extrema dreta o d’integrisme’. Era, doncs, un adjectiu. Tradicionalment, però, ultra- l’hem fet servir com a prefix, el que trobem a ultramar o ultracorrecció, amb el sentit de ‘més enllà de’ o ‘excessiu’. I també, dissimuladet, a tramuntana, ‘(vent que bufa) de l’altre costat de les muntanyes’, per caiguda de la primera síl·laba. Finalment, també té un ús preposicional amb el significat de ‘de més a més, a sobre’ (“Ultra els meus llibres té els seus”) i el d’‘excessivament, massa’ (“Quan surt, beu ultra mesura”). Evidentment, es tracta d’un ús culte que no trobem ni en el registre estàndard ni encara menys en els informals. Tot i ser de baixa freqüència –i ara no parlo d’opcions polítiques–, aquest terme compta amb un parent directe (un fill, per ser exactes) que el fa molt més present en la nostra quotidianitat verbal. Us el mostro per via etimològica. La forma llatina ja era així mateix, ultra, i volia dir ‘de l’altra banda’ (ben bé com a tramuntana). D’aquí en van sortir un superlatiu, ultimus, ‘el que és més enllà’, i el comparatiu corresponent, ulterior. Però així com aquest ha quedat com a terme culte, el superlatiu es va fer d’allò més popular i ha generat els derivats més corrents de la família: l’adjectiu últim, el verb ultimar, l’adverbi últimament i el llatinòrum ultimàtum (malgrat la competència deslleial que els fan darrer i companyia). Quant als derivats de l’altra branca, també han tingut bona acollida, malgrat ser literaris, ultratge i ultrança/ultrancer. Força més rars són ultratjós i, sobretot, el verb ultrar, un gran desconegut. Cosa comprensible, a la vista dels exemples que el diccionari mateix en dona: “De moment, serà millor no ultrar les coses”. És evident, doncs, que de les tres accepcions del terme, ara mateix la que es cotitza més és l’adjectiu. Això sí, si no s’espavilen, els feixistes espanyols perdran pistonada amb aquell lema llatí que els agrada tant, fins al punt que el duen a l’escut: non plus ultra (‘no més enllà’). Tot i que sembla que cada dia hi van una mica més.

Article del filòleg Pau Vidal

Ultres